viernes, agosto 19, 2011

Maltratado por la historia


Por parte, también en su país, Francia, de una prensa "progre" y también por una cierta repulsión que producía, entre sus súbditos republicanos, su porte soberbio y sus ínfulas aristocráticas (*).

Me refiero al ex presidente Valéry Giscard d'Estaing. Pero que fue muy superior, por sus realizaciones, a su sucesor y en cambio más querido por el pueblo, a pesar de su falso socialismo y su pasado "colaboracionista" con el régimen de Vichy, François Mitterrand. Y el que se comportó mucho más con aires "monárquicos" que su criticado antecesor.

Por ello no puedo abstenerme de reproducir un artículo, en catalán, del ingeniero y economista Xavier Roig.

Coronel Von Rohaut

(*) Ya su padre se hizo modificar y "ennoblecer" sus apellidos.

També som l'Europa de Giscard

XAVIER ROIG

| Actualitzada el 19/08/2011 00:00

L'altre dia tornava de Saragossa en aquest tren ràpid que han batejat com Alta Velocidad Española (l'únic estat europeu que fa mostres de nacionalisme en el nom d'aquest tren; i sense aportar-hi res; ni els diners!). Tot viatjant a 300 km/h em va venir al cap la figura del president francès Valéry Giscard d'Estaing. L'any 1974 jo era de vacances a França, a casa de la família. Giscard havia estat elegit feia poc. En una de les seves intervencions televisives va especificar alguns dels seus objectius. Entre els més importants hi havia: (1) construir el tren més ràpid del món, (2) convertir l'empresa Airbus en una competidora internacional en la fabricació d'avions i satèl·lits, i (3) aprofundir en el Sistema Monetari Europeu (SME). Els projectes del president Giscard reflectien la grandeur francesa. I projectaven la seva ambició europeista.

Pel que fa al tren més ràpid del món, poc a dir. Avui, no només dóna servei a França, sinó a tot Europa. Circulen els trens de tecnologia francesa a 300 km/h amb normalitat. Però recordo que el meu oncle de França va fer befa quan Giscard ho va anunciar. Era l'època en què el món quedava bocabadat davant els trens bala japonesos. Aquell projecte va fer país (considerant Europa com el nostre lloc comú). Nosaltres no en som conscients perquè, malauradament, hi estem desconnectats, però el tren de Giscard uneix París, Londres, Brussel·les, Amsterdam i Frankfurt com si es tractés de rodalia. D'Airbus només cal recordar que aquesta empresa comparteix lideratge mundial amb Boeing en la construcció d'avions. I ha escampat per tot Europa llocs de treball d'alta qualificació professional. Una forma més de fer país europeu. I pel que fa a l'SME, ja ho veuen. El meu oncle també deia que era impossible que França renunciés a la seva moneda per barrejar-la amb la d'altres països. L'SME fou el precursor de l'euro.

Poc s'imaginava el meu oncle que un il·luminat saltimbanqui espanyol ho posaria tot en risc!

En l'àmbit, diguem-ne, "social" (per als qui considerin que els trens, els avions i la moneda no són afers socials) Giscard va fer aprovar millores en la llei del divorci i de l'avortament. I va avançar la majoria d'edat als divuit anys. També va fundar, en una trobada a Rambouillet, el G-6 (després, G-8). Bé, davant d'aquestes realitats se m'acuden dues reflexions. Es demostra que l'Europa que progressa no és la que molts imaginen i que, a Catalunya, té tanta acceptació: l'Europa de les declaracions. Aquella que, plasmada en un paper, esdevindria la panacea. Els catalans hauríem d'estar vacunats davant de vel·leïtats similars. Els papers escrits serveixen de poc si no hi ha projecte, voluntat i esforç. L'Europa que avui tenim, i que ens ha unit més que altra cosa, és l'Europa dels projectes concrets i específics. Imaginin el que perdríem si qualsevol de les tres realitats que he comentat (trens, avions, moneda) desaparegués.

L'altra reflexió treu cap arran un reportatge que l'ARA va publicar diumenge passat: la manca de líders polítics. Recordo com el president Giscard va perdre la presidència per uns fets tan mal gestionats com exagerats. Parlo de l'afer Bokassa: dels diamants que aquest dictador va regalar a Giscard. Tots hi perdérem. Mai va ser el fort de Giscard gestionar les relacions públiques. Mai va emprar gaire temps cuidant la seva imatge. Una premsa superficial i esgrogueïda va fer la resta. Des del principi, els diaris francesos havien decidit que Giscard no els queia bé. Parlar del possible col·laboracionisme de Mitterrand quedava aleshores fatal. Els mitjans van decidir que Mitterrand (de qui ara se sap que fins i tot posava micròfons al vàter dels seus col·laboradors i que, com a "gran obra" per a la posteritat, ens ha deixat la piràmide del Louvre) era progressista, i Giscard no. Els havia caigut en gràcia. Giscard, collat per moviments forçament estatistes de la dreta (Chirac) i de l'esquerra (Mitterrand), va veure com el centre liberal que encapçalava era destruït. I va perdre les eleccions.

Aquests dies probablement viatjaran en tren ràpid o en un Airbus. I gairebé tot ho pagaran amb euros, esclar. Doncs, ni que sigui de pensament, mostrin una mica d'agraïment. Perquè tot seria molt diferent sense Valéry Giscard d'Estaing. Ara que s'acusa uns invisibles enemics de no generar líders, la figura del president Giscard ens recorda que els líders són fruit dels seus fets, sens dubte. Però també d'uns mitjans de comunicació responsables, no sectaris, formats i amb capacitat d'anàlisi. Suficientment lliures i seriosos per denunciar culpables. I premiar els que correspon. Sense prejudicis, simpaties ni servituds.

2 comentarios:

interbar dijo...

Valéry Giscard d'Estaing fue un dirigente francés nefasto para España y para Cataluña, mi coronel, cuando tomó el poder estábamos en plena transición, muerto Franco, fue el único jefe de estado europeo y hasta occidental (por USA vino el secretario de estado)que asistió al entierro. Asistió también a la toma de posesión de Juan Carlos I, convirtiéndose en una especie de tutor de la transición. Apoyó de manera considerable a ETA, pero no a la anterior a la muerte del dictador sino a la posterior, contra el criterio de la policía francesa, dando carta de refugiado a los terroristas (un amigo lo era), no con ánimo de apoyar a la independencia vasca sino de poner en dificultades la transición de la que, a la vez, era garante. Impidió de manera determinante la entrada de España en el Mercado Común favoreciendo los desastrosos boicots a los camiones con fruta y verduras de España. El Presidente Mitterrand llegó a decir que Giscard, a veces fastidiaba los intereses de Francia con tal de oponerse a España. La opinión de los gobiernos de UCD pero también de Felipe González y de Roca Junyent era unánime. Cuando lo sacaron del retiro para hacer la llamada Constitución europea, lo primero que hizo es anular el tratado de Niza que favorecía a España, no nombro al cristianismo, pero sí a la "sociedades filantrópicas" (era presidente del Gran Oriente francés) en la Constitución, tuvo un escándalo de corrupción por el regalo de unos diamantes de un caníbal africano llamado Bokassa, en su gobierno participó el principal responsable de las sacas de judíos hacia Alemania en la guerra y, en fin, esto no se lo reprocho, fue amante de Brigitte Bardot estando casado. Un angelito.

Coronel Von Rohaut dijo...

Empezaré por el final y si es cierto que se encamó con la Brigitte Bardot, no solo no se lo reprocharé por más casado por la Iglesia que estuviera o estuviese, si no que le felicito efusivamente y muestro mi más sana envidia: la BB fue uno de mis mayores sueños y deseos eróticos y creo que es donde empezó mi tanda de frustraciones en la vida al ser consciente que era un fruto inalcanzable para el común de los mortales.

Lo de los diamantes (ya lo cita el artículo objeto de mi "post") fue una cagada pero muy magnificada por la oposición "progre" que iba a por él. Al Giscard llegaron a ponerle por mote "el Africano" ya que cultivó mucho el post-colonialismo y el neo-colonialismo francés en África. Pero no tanto como el "sociata" Mitterrand, que enviaba a hacer negocios (de estado y también privados) a su enviado especial, su hijo, al que se conocía por "Papá m'ha dit".

Claro que no digo que todo lo hiciera bien y qué político no tiene sus sombras. Pero retrasar la entrada de España y permitir los saqueos de camiones de frutas y verduras españolas era debido a que los agricultores del Midi que, empujados y alentados por el General De Gaulle unos años antes habían hecho grandes inversiones (regadíos, traídas de agua, invernaderos, etc.)y todavía estaban hipotecados. La entrada de frutas españolas que, por un mero detalle climatológico, llegaban unos días antes a los mercados europeos que las gabachas, les reventaban el mercado y les arruinaban. Y era obligación de cualquier dirigente proteger antes a los tuyos, por feo que pueda ser.

Como igual protegía a los suyos dando refugio, santuarios, a los etarras que, de esta manera, durante muchos años se abstuvieron de cualquier acción contra Francia y no olvidemos que bajo dominio francés está una parte irredenta de Euskal Herría.

Sí, quedó muy bien siendo el único jefe de estado que mostró su apoyo a Juan Carlos; pero creo que era, mayormente, para venir a cazar con él en los anchos terrenos de caza del centro y sur de España, algunos vedados para todos menos para él y el rey.

En cuanto a la Constitución Europea, la cagó al hacerla excesivamente prolija, un auténtico "tocho" de la que me alegré fuera rechazada.

Y el que más se opuso a cualquier cita del pasado cristiano de Europa, de sus raíces cristianas que los alemanes querían incluir, fué el Chirac, católico practicante igual que su santa esposa, la Bernadette, pero demasiado pendiente de la "corrección política" y de no querer ofender a los recién llegados, malditos mahometanos.

A veces, querer ser demasiado laico o neutral es cobardía...