Raons i anti raons

Dos comentaris d'en Salvador Cardús, professor de la UAB i escriptor, en relació a les manifestacions de la Diada i el poc coneixement que tenen o, mes ben dit, la manipulació a que sotmeten les noticies els mitjans de comunicació espanyols.

" ¿Com és possible que un centenar de mal educats al matí i una vintena al migdia, per alguns mitjans de comunicació, determinessin el sentit general d’una jornada en què, només a Barcelona, vint o trenta mil persones s’havien manifestat civilitzadament?
Que se senti dir en determinats informatius de ràdio –des de primera hora del matí!– que la crisi econòmica havia marcat la jornada –quan la relació era d’un cridaner per cada cinc-cents patriotes–, demostra que hi ha gent que no és capaç d’entendre el país que té davant dels nassos.
La manifestació va ser un model de bona organització i a les cares hi havia una expressió d’alegria serena. Com diria Miquel Martí i Pol, “florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.

Certament, hi ha qui té veritables dificultats per llegir els signes dels temps. Era sorprenent sentir una i cent vegades, amb escassíssimes excepcions, com la majoria de periodistes feien exactament les mateixes preguntes, tòpiques i sobretot terriblement conservadores. Tots els interrogants als protagonistes de la jornada es feien des de l’ordre establert més avorrit: “¿Per què la vol, la independència?”. “Digui’m una raó per defensar la sobirania”. ¿És compatible ser president del Barça i ser independentista?
En realitat, fins i tot el sentit comú els hauria de portar a fer-se les bones preguntes. ¿Per què algú hauria de voler tenir un país dependent? O, ¿quina raó de pes trobaríem per renunciar a la sobirania? I, encara, ¿algú consideraria impropi del càrrec de president del Reial Madrid que aquest afirmés públicament que és –com deu ser– favorable a la independència d’Espanya? "

Coronel Von Rohaut