Visc a Barcelona... i una mica emprenyat

Estant millorant (?) el meu carrer. Eixamplen les voreres (¿per què? pel meu carrer no hi ha passejat mai ni Déu...), deixen un sol carril de circulació i ben estretet per "ajudar-me" en les maniobres del cotxe i suprimeixen totes les places d'aparcament, siguin blaves, verdes, de color d'ala de mosca o de color de gos com fuig. I ¡oh! "chapuza" suprema, les lloses de les voreres acabades de col-locar (tot just avui estant asfaltant la calçada) algunes queden un xic ensorrades, alguna ja está esquerdada, altres un xic enlairades i moltes, moltes, nomès trepixant-les ja ballen. ¡Senyor!

Després de les mancances municipals esdevingudes amb la nevada (excepcional per Barcelona però, en realitat, res de l'altre mon), i tot lo que ha passat (i molt més important que lo que diré jo ara), el parc d'aprop de casa meva, on van caure quatre branques dels arbres, tres dies desprès dels fets encara está tancat a pany i clau i sense netejar. Per cert, quan la sequera, van substituir la gespa per escorces d'arbre; aquest hivern ha plogut a bots i a barrals, però de replantar la gespa, la benvolguda senyora Mayol, responsable de Parcs i Jardins, no s'en recorda...

Agafo el bus i, en un curt recorregut de la línea 14, la veu que anuncia, en català i encara menys mal, el nom de les parades, en lloc de Galvany pronuncia Jelvany i, tot seguit i repetidament, en lloc de dir Ganduxer diu Ganduguer. Per un moment em pregunto a quin collons de país estranger he anat a parar pero de seguida m'en adono:

¡Estic en el país de la Senyoreta Pepis...!

Coronel Von Rohaut