¿Y si pido perdón?

Una emisora muy principal acusa a un club, diciendo que tiene la noticia de un tercero, de prácticas de dopaje, lo que es muy pero muy grave. Cuando no puede probarlo, dice que presenta excusas y que ya está.

Pero es que esto es a diario: jugadores que agreden a otros, directivos, entrenadores y pseudo-periodistas que insultan o que levantan falsos testimonios y que luego presentan excusas.

Y a continuación, los voceros pesebristas de siempre, que salen diciendo. "Hombre, ya se ha excusado, o ya ha pedido perdón. Ya está y no hablemos más; no removamos la mierda, demoslo todo por archivado, que ya ha presentado sus disculpas y qué más quieres..."

Vale. Ahora yo saldré a la calle y al primero que encuentre le pegaré un par de hostias y, si puedo, le mataré. Luego pediré perdón, presentaré mis excusas y, supongo, me podré ir a mi casa tranquilamente y con la conciencia libre de todo arrepentimiento.

Coronel Von Rohaut

(PS) Transcribo un artículo del diario catalán ARA, de Sebastià Alzamora, que ilustra lo anterior y lo relaciona con casos similares del ámbito político:

"El premi Marsupial de la Setmana se l'ha adjudicat amb tot mereixement el senyor José Antonio Alcalá, periodista de la sempre distingida cadena Cope que va llançar la bola dels suposats dopatges a can Barça, a veure què passava. I el que va passar és que es va armar un batibull de pronòstic i que les sòlides fonts que havien fet rodar la bola fins als micros de la cadena episcopal -presidència del Reial Madrid, segons sembla- es van fer enrere i van deixar el tal Alcalá, per dir-ho amb una metàfora fina, amb el cul a l'aire. De manera que el prestigiós comunicador va procedir a demanar disculpes de mala gana i avall que fa baixada.

El fet, d'entrada, és del tot irrellevant, però té interès per dos aspectes: d'una banda, perquè es tracta de l'aplicació, en periodisme esportiu, de l'acreditada tàctica tu empastifa, que alguna cosa en queda , que tantes vegades i amb tanta generositat ha estat aplicada a Catalunya, a les seves institucions i a la seva ciutadania. I de l'altra, perquè en aquesta ocasió l'empastifador s'ha hagut de disculpar, cosa que no succeeix mai quan l'objecte de les intoxicacions és Catalunya. D'on s'infereix que hem arribat a un punt en què és més delicat insultar un club de futbol que un país sencer. No és que no fos d'esperar, però val la pena consignar-ho.

Dir que els jugadors del Barça surten dopats al camp sens dubte és un disbarat intolerable, fruit d'una manca alarmant d'esportivitat i d'una mala llet còsmica. Però encara ho és més, per posar sols un exemple, sostenir que a Catalunya es persegueix la llengua espanyola, i això no hi ha dia que no ho etzibi un o altre egregi tertulià o columnista de les Espanyes de manera completament impune. Per la nostra part, ens hem acostumat tant a escoltar brams d'ase que ja els sentim com si plogués i a penes en fem cas. En part és lògic, perquè passar-se el dia emprenyat resulta força improductiu i a més va fatal per al fetge. Però també es troba a faltar que de tant en tant algú posi una mica d'ordre en el xivarri de la banda de cornetes i tambors del patriotisme constitucional mediàtic.

Rebre insults és prou desagradable, però que al damunt algú ho converteixi en un negoci ja passa de tota mida. I això és exactament el que fan les cadenes de ràdio i televisió de l'estil de la Cope, Intereconomía i tota aquesta porqueria: difondre un discurs mentider, intoxicador i xenòfob contra Catalunya per tal d'obtenir audiència (entre la qual, una quantitat tan notable com incomprensible de catalans, que imagino masoquistes) i, per tant, contractes de publicitat. Un discurs, no cal dir-ho, que pot arribar a ser violent i que pot tenir conseqüències socials indesitjables. Potser seria hora de començar a reaccionar-hi: al cap i a la fi, el Codi Penal existeix per a alguna cosa. Com si es tractés del Barça, ni més ni menys. No fos cas que encara s'acabin pensant (i ens acabem creient) que som més que un club, però menys que una comunitat autònoma."