Sobre los "indignados"

Hace poco me preguntaban por qué no escribía sobre las concentraciones "espontáneas" que se celebran en distintos puntos de España y yo decía que no acaban de hacerme el peso.

Ahora recibo un documento, en catalán, que resume las mismas dudas que yo tenía. En algunas propuestas estoy de acuerdo pero otras me huelen fatal, casi como si las hicieran grupos de ultraderecha española o Ciudadano's, UpD, falangistas, etc.

¿Anarquistas de derechas? ¿Infiltrados entre gentes de buena fe?

He de verlo mejor...

Coronel Von Rohaut

“Indignats”: ja ens anem aclarint

CATALUNYA OBERTA

20-05-2011

Ahir al vespre, els diaris electrònics publicaven un resum de les demandes que els "indignats" aplegats a la plaça del Sol de Madrid havien aprovat en assemblea. Ja és més un gest. Comença a ser una proposta, que es pot resumir en els següents punts: A) Demanar la lluna i no especificar qui l'ha de pagar. B) Caure en els alguns prejudicis i inèrcies ben preocupants. C) Barrejar la crítica d'algunes iniciatives que s'ho mereixen amb la d'altres que, ben al contrari, resulten ben lloables. I D) Reivindicar canvis raonables. Per desgràcia, aquest darrer apartat resulta ser el que fa menys gruix.

En l'apartat A) es poden incloure les següents exigències: reconeixement del dret a un habitatge digne, sanitat pública i gratuïta per a tothom, reforç d'una educació pública i laica, guarderies gratuïtes... Alguns d'aquests drets genèrics apareixen reconeguts a la mateixa Constitució espanyola, però després s'han de concretar i s'ha de veure qui se n'ha de fer càrrec. El fracàs de l'esquerra europea ha estat, en part, definir un Estat del benestar excessiu, amb unes costures que han saltat quan ha arribat la primera crisi profunda. La despesa pública es pot pagar mentre hi hagi ingressos privats. En cas contrari, tot d'una esdevé deute i dèficit públics. Es pot demanar la lluna, però després algú haurà de pagar el viatge per portar-la. I els senyors que l'exigeixen no semblen disposats a fer-ho.

En l'apartat B) hi ha la demanda d'una circumscripció única, la lliure circulació de les persones, l'educació bilingüe i la formació política. Tot això, transcrit de manera literal. Què vol dir "circumscripció única"? No ho han definit. Però cal esperar que no atengui a la vella demanda del PP i alguns sectors del PSOE de dificultar, amb una nova llei electoral, la representació dels partits territorials. La lliure circulació de les persones igual equival a la instal·lació massiva de tothom qui ho desitgi en una societat amb una taxa de l'atur que arriba al 20 per cent. L'educació bilingüe vol dir en anglès a tot Espanya o en castellà i català a Catalunya? No ho diuen. I la "formació política" cal esperar que no sigui una nova versió de la Formación del Espíritu Nacional.

En l'apartat C) hi ha la demanda de l'abolició del Pla de Bolonya, la Llei d'Estrangeria i la Llei Sinde. El Pla de Bolonya és la iniciativa universitària més solvent que s'ha aplicat a Espanya en el darrer segle. Obra i gràcia de la Unió Europea i no d'un govern autòcton incapaç. La Llei d'Estrangeria no s'ha aplicat mai i la Llei Sinde és un intent complex i fallit de regular l'abús excessiu dels continguts a la xarxa. Barrejar-ho tot és un error. Enlloc, per cert, es reivindica l'abolició de la Llei de Partits, una de les més antidemocràtiques entre les que es mantenen vigents a Espanya.

I finalment en l'apartat D) hi ha la petició de llistes electorals obertes i la proposta de discutir de nou la llei antitabac. Magre encert entre tant d'error i confusió.

La protesta sovint enlluerna mentre no es concreta en propostes puntuals. Cal saludar que hi hagi "indignats" disposats a gastar el seu temps intentant que la vida sigui menys dura i que la gestió de la cosa pública sigui més raonable. I cal lamentar, com sol passar, el pas del retret a la reivindicació. Fallida, també com sol passar.