Los neo-falangistas y españolistas cavernarios, contra el "Colectivo Wilson"

Hace poco y en una de las presentaciones del "Colectivo Wilson" (arriba) del que ya me hice eco, al día siguiente se publicó  en "La Vanguardia" (¿donde si no?) una respuesta del catedrático de Derecho Constitucional, Francesc de Carreras.

Este individuo, conspicuo neo-fascista (disfrazado de pseudo-liberal y que presume de ex-izquierdista, como todos los universitarios), hijo del prominente falangista y franquista notorio Narcís de Carreras, y él, a su vez, inspirador del españolista partido catalán "botifler" de "Ciudadanos", un cubil de fascistas que él ayudó a crear y cuya doctrina dictó, después de confesar que él no tiene ni puta idea de economía, basa su critica en los trabajos de un economista centralista castellano, José Luis Feito, sin ningún curriculo ni reconocimiento académico internacional.

No me resisto a copiar, a continuación, la respuesta que, a su vez, le ha dedicado hoy el catedrático de Princeton, Carles Boix. y uno de los 6 componentes del "Colectivo Wilson", junto con Sala i Martín, Pol Antrás, etc.

1. Lo siento por los que no son políglotas, pero es en catalán.
2. Es duro de leer porqué, además, incluye bastantes datos macroeconómicos.
3. Obviamente, refuta las gilipolleces que transmite el de Carreras, así como las que, sin ninguna base técnica ni intelectual, vomitan a diario tantos y tantos tertulianos analfabetos de las cadenas de televisión españolas.

Coronel Von Rohaut

Mètode científic, diàleg racional

CARLES BOIX 

| Actualitzada el 26/03/2013 00:00

Arran de la presentació del Col·lectiu Wilson al Cercle d'Economia i a la Fundació Catalunya Oberta la setmana passada, el professor De Carreras va dedicar als membres ("ideòlegs" en paraules seves) del Col·lectiu el seu article setmanal a La Vanguardia . El Sr. De Carreras hi afirmava que, tot i ser "un ignorant en ciència econòmica", les raons del Col·lectiu "són escassament convincents i resulten estranyes atès el seu reconegut prestigi acadèmic". Tot seguit basava la seva crítica en el llibre editat pel Sr. Feito, president de l'Instituto de Estudios Económicos, sota el títol, de clares ressonàncies orteguianes, La cuestión catalana, hoy .

El Sr. De Carreras se sorprèn que algú pugui sostenir que Catalunya pateix cap "asfíxia econòmica" atès que Catalunya ha experimentat una taxa de creixement relativament ràpida des del 1978 i que la seva renda per càpita se situa per sobre de la mitjana europea. Deixant de banda que aquesta xifra es refereix a la UE-27, que inclou països de rendes força baixes, el raonament conté un error de pes.

Per avaluar qualsevol situació no n'hi ha prou mirant el resultat final. Cal comparar aquest darrer amb el que hauria passat si les circumstàncies que el van determinar haguessin estat unes altres. En el nostre cas cal comparar la taxa de creixement de Catalunya sota el règim regulador i fiscal actual amb la taxa de creixement de Catalunya sota un règim alternatiu (pitjor o millor). O, dit altrament, la pregunta metodològicament apropiada ha de ser la següent: si malgrat un dèficit fiscal exorbitant (indiscutible a la llum de les balances fiscals oficials) i una política econòmica marcadament hostil per part de l'Estat, l'economia catalana va créixer, quant hauria crescut sense aquestes càrregues?

La resposta és que, molt probablement, hauria crescut molt més. Com ho sabem això? La ciència econòmica compta amb models que expliquen que hi ha més creixement si hi ha més capital físic (incloses les infraestructures) i més capital humà o educació. Aquests models, desenvolupats pel Nobel Robert Solow, han estat confirmats empíricament pels professors Barro de Harvard i Sala i Martín (un dels membres del Col·lectiu).

Catalunya és el territori on l'Estat inverteix menys. L'estoc de capital públic a Catalunya és un 27% menor que la mitjana estatal. També sabem que, tot i que la població catalana és el 16% de l'espanyola, la despesa pública a Catalunya és, un cop descomptades les transferències directes en pensions i subsidis d'atur, l'11,2% de tota la de l'Estat. Això converteix Catalunya en la penúltima comunitat en despesa per càpita en educació i sanitat. Cal inferir, doncs, que si la inversió en infraestructures i en capital humà haguessin estat raonables, la taxa de creixement hauria estat molt més alta.

Aquesta situació d'asfíxia inversora (i també reguladora) explicaria (en bona part) per què el PIB català era un 18% més alt que l'espanyol l'any 1995 però solament un 8% més alt l'any 2010. Tot i que això es podria explicar per una taxa de creixement més alta entre les regions espanyoles més pobres, aquesta interpretació xoca amb el fet següent: l'any 1995 el PIB català era un 4% més alt que el PIB del País Basc; quinze anys després, era un 16% més baix. És a dir, d'entrada ambdues autonomies tenien una trajectòria històrica industrial i una potencialitat futura similars. Tanmateix, mentre que Euskadi ha fruït d'un sistema de concert fiscal que li ha permès proveir-se dels béns públics essencials per ser competitiu en un món globalitzat, això no ha estat així a Catalunya.

A més de considerar l'estat de l'economia catalana, el Sr. De Carreras especula amb les conseqüències comercials i financeres negatives d'un hipotètic estat català i, seguint l'estudi de l'IEE, augura una caiguda del 20% del PIB català i la impossibilitat de trobar finançament per als bancs catalans o per a l'administració del país. A la web del Col·lectiu, que jo l'animo a visitar, els professors Antràs (a Harvard) i Ventura (al CREI de Barcelona i, abans de tornar a casa, professor permanent al MIT) demostren que, quan s'examina l'estructura sectorial del comerç català, el pes de les multinacionals a casa nostra i els interessos productius espanyols, la predicció més raonable és d'una caiguda màxima del 2% del PIB. El professor Galí desfà malentesos semblants en l'àmbit financer.

En tot cas, el que xoca més de l'article és l'ús de la paraula "represàlies" per referir-se a l'eventual resposta espanyola cap a Catalunya. Això concorda amb l'amenaça que llançà el Sr. Feito al Cercle d'Economia el dia 14 quan digué que Catalunya trigaria "quatre generacions" a recuperar-se, és a dir, tres generacions més que l'Alemanya arrasada de l'any 1945. No troben que això sí que és pura ideologia i de les pitjors? I no troben que el que al final estan dient és que ho passarem malament simplement perquè ells ens ho faran passar malament?