¿Peor el remedio que la enfermedad?

Un análisis lúcido, muy en mi propia línea de pensamiento, sobre los hechos del mundo árabo-musulmán.

Coronel Von Rohaut

Els nostres fills de puta
D'entrada, voldria deixar ben clar que el president sirià Baixar al-Assad em sembla un veritable fill de puta -ja em perdonaran l'expressió tractant-se d'un cap d'estat, encara que sigui d'un règim dictatorial- que està massacrant el seu poble. Com altres dirigents de la regió -aquí incloc el rei del Marroc, Mohamed V- va succeir al seu pare amb esperances de liberalització. Ḥāfiz al-Assad va estar 29 anys al poder. El fill, de moment, en porta dotze. Els darrers mesos a sang i fetge.

Però en matèria de relacions internacionals hi ha una frase que s'ha fet famosa: "potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". No sabria dir, amb certesa, si la frase la va dir Franklin Delano Roosevelt respecte a Anastasio Somoza pare -el fill també déu n'hi do- o Henry Kissinger respecte a Pinochet perquè se li ha atribuït a ambdós personatges. Molt probablement se la va empescar el primer i la va repetir el segon perquè al dictador xilè li anava com anell al dit.

Amb Baixar al-Assad passa el mateix. Em fa molta gràcia que la Lliga Àrab -amb dos règims tan democràtics com Aràbia Saudita i Qatar al capdavant- vagin donant lliçons de democràcia parlamentària. Crec que cap dels 22 estats membres -amb l'excepció de Líban i potser les Comores, però no estic gaire al corrent de l'evolució democràtica d'aquest arxipèlag de l'Índic- és un règim democràtic de cap a peus.

Ja ho va dir recentment el mateix president sirià: "els governs àrabs que ens demanen reformes democràtiques són com el metge que recomana als seus pacients que deixen de fumar amb una cigarreta a la boca". Potser va posar l'exemple mèdic perquè es guanyava la vida com a oftalmòleg fins que el seu germà gran va morir en un accident de cotxe la qual cosa el va accelerar la successió.

Certament, quines aspiracions democràtiques deu tenir Àrabia Saudita per a Síria?. Al cap i a la fi, va participar en l'esclafament de la revolta a Bahrain en la que va arribar a enviar, ara fa un any, les seves forces armades a través del pont de 24 quilòmetres que uneix l'emirat amb la península aràbiga. I un detall imporant: a Aràbia Saudita són wahabistes i els revoltats de Bahrain eren xiïtes. No es poden ni veure. Els xiïtes ni tan sols poden cursar estudis superiors a Aràbia Saudita, ho explicava recentment l'escriptor Said K. Aburish en un article a La Vanguardia ("Les tendències de l'islam", 19 de gener del 2012).

Baixar al-Assad, a més, és l'últim hereu del baasisme, un corrent polític que de Nasser a Saddam Hussein va tenir notable pes a la regió als anys 70, però que de mica en mica ha resultat escombrat per l'islamisme, sovint radical. La caiguda del president sirià -sembla que només és qüestió de temps- pot significar sortir del foc per caure a les brases, sobretot per a Israel. I això que els dos països estant tècnicament en guerra des del 1967.

Sarkozy i Cameron -en període preelectoral més val no desaprofitar una guerra- van intervenir militarment en la caiguda d'un altre fill de puta, Moammar al-Gaddafi, al que fins mesos abans Occident havia perdonat fins i tot l'atemptat de Lockerbie a canvi de petroli. Però el primer que va fer el nou règim libi -això de Líbia, com Egipte, encara no se sap com acabarà- va ser proclamar que era partidari de la llei islàmica.

A aquest pas, la famosa primavera àrab pot acabar en una onada de fred. El periodista José María Carrascal, aquell que es va fer famós amb les notícies d'Antena 3, afirmava dijous passat, en un article a l'ABC ("¿Primavera o invierno árabe?"), que "la primavera árabe corre el riesgo de convertirse en algo que nadie en Occidente había previsto". Espero que no l'encerti.

XAVIER RIUS