Sobre lo ocurrido en Can Vies

Suscribo casi todo lo que dice Toni Soler en la prensa catalana de hoy domingo, y que reproduzco más abajo.

La gente que quiere llevar a cabo actuaciones y servicios sociales dispone de suficientes vías de expresión; para nada hace falta vivir como unos golfos ("trinxeraires" en feliz palabra catalana) ni hacerse "okupas" de una especie de comuna "hippie" trasnochada y superada por la historia (el Mayo del 68 ya queda lejos...). Que se hagan de "Cáritas" o de cualquier ONG de las serias, que las hay, (otras son chiringuitos de estafadores...).

Y cuando algunos vecinos aplauden a los delincuentes (delincuencia es invadir la propiedad privada y luego destrozar el mobiliario urbano y tiendas y bancos) y silban e insultan a la policía que los desaloja, algo ocurre a esta sociedad; habrá que hacérselo mirar...

Y como dice Soler, seguro que algo habremos hecho mal, un poco mal o muy mal. Pero los "malos" son ellos, aun que den clases de baile en sus locales okupados (y robando agua y electricidad, que otros pagamos).

Y como sospechan algunos, incluso personas principales, nada me extrañaría que los disturbios estuvieran inducidos y magnificados por agentes infiltrados enviados por el gobierno central y sus cuerpos de "seguridad y de información" para desacreditar la sociedad catalana y su policía. No sería la primera vez. Y negar o querer demostrar que ésta no es tan pacífica...

¡No me jodas, Mariano...!

Coronel Von Rohaut

Només un està content

TONI SOLER |    

Mariano Rajoy ha aconseguit un gran botí l’endemà que els seus camarades catalans quedessin en cinquè lloc a les eleccions europees.

EL POBLE. Admeto que el món de Can Vies no té res a veure amb mi. Em resulta grotesca la seva retòrica, la trobo desajustada en el temps i en l’espai. Crec, com ells, que els barris necessiten més espai públic, però també crec que l’espai públic no pot ser per al primer que arriba, o per al que trenca més coses. Respecto la gent que s’organitza, sobretot si són joves, però simpatitzo més amb els que es mouen de manera més proactiva que combativa, les ONG, les entitats cíviques i culturals, el tercer sector, els sindicats i les associacions de veïns. Diria que dedicar un espai públic a un centre social per a joves està molt bé, però, home, també podria estar bé una guarderia pública, un centre de dia, una biblioteca o un hotel d’entitats. Hi haurien de poder dir la seva tots els veïns del barri, i només l’Ajuntament té la capacitat per interpel·lar-les. La política tradicional presenta mancances democràtiques, esclar que sí. Però si no prenem les decisions de grup en base a les institucions representatives, com ho fem?

AUTORITAT. Alguns veïns de Sants diuen que a Can Vies s’hi feia una bona tasca: m’ho crec. Em creuré també que l’Ajuntament no va ser prou llest i que no hauria d’haver portat l’excavadora. I finalment em creuré que la violència demencial és cosa d’uns quants incontrolats que no són ni del barri. Però abans de parlar d’urbanisme, d’autogestió o del que sigui hem de salvar dos principis que passen al davant de tot: la tolerància zero amb els violents i el principi de respecte cap a l’autoritat democràtica. Tinguem molt clara una cosa: si acceptem que el vandalisme és una lògica expressió de ràbia social, insultem totes les protestes pacífiques; si deslegitimem l’Ajuntament que hem votat, si li llevem l’autoritat, si permetem que els nostres representants cedeixin per por de les actuacions violentes, estem perduts com a societat. Si acceptem el principi que la violència la genera la presència dels Mossos, i no a la inversa, estem oferint la coartada perfecta a una gent que no se la mereix. El pròxim alcalde de Barcelona, encara que sigui molt d’esquerres, també en pagarà les conseqüències.

BALANÇ. De tot el que ha passat -i està passant- a l’entorn de l’enderroc de Can Vies no se’n desprèn res que impedeixi al govern del PP obrir una ampolla de cava darrere una altra. Passem llista: un alt dirigent de CiU (l’alcalde de Barcelona) ha vist qüestionada la seva autoritat. Dos dels actors principals de l’acord pel dret a decidir (CiU i la CUP) s’han distanciat fins a extrems gairebé irrecuperables. El món ha vist imatges que presenten Barcelona com un polvorí. Diverses seus de CiU (el partit d’Artur Mas) han estat atacades pels irascibles escamots anticapitalistes. Els Mossos d’Esquadra continuen situats en la diana del desprestigi. I la senyora María de los Llanos de Luna ha fet venir 300 policies espanyols per si de cas, donant a entendre que els poders públics catalans són incapaços de garantir la seguretat en el seu propi territori. Tothom emprenyat, excepte Mariano Rajoy, que ha aconseguit tot aquest botí sense fer gairebé res (o sí), tot just l’endemà que els seus camarades catalans quedessin en cinquena posició a les eleccions europees. Què es pot fer, a part de felicitar-lo?