Coronel Von Rohaut
Amagar un dèficit descomunal
XAVIER SALA I MARTÍN Catedràtic d’Economia, Univ. de Colúmbia | Actualitzada el 24/07/2014 00:00
·
56 Comentaris
· Montoro ja va dir que faria les balances fiscals per negar el dèficit
fiscal català.
Finalment, el ministre Montoro i el seu empleat Ángel de la Fuente,
exinvestigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de
la Universitat Autònoma de Barcelona, han publicat els seus “comptes
territorialitzats”. Després d’una primera lectura, aquestes són les meves
reaccions.
Primera. És una vergonya que el ministre amagui les dades que haurien de
ser de propietat pública i no les publiqui perquè els economistes puguin fer
els càlculs de les balances que més els agradin, incloent-hi els mètodes
científics que s’han utilitzat durant anys. Amagar les dades i només publicar
unes “ cuentas territorializadas ” totalment cuinades per
economistes afins és una vergonya intel·lectual. Als països democràtics les
dades són dels ciutadans, i no pas del ministre o del rei, i els exacadèmics
respectats no haurien de participar en aquesta ocultació.
Segona. Ja he dit mil vegades que no hi ha balances fiscals bones i
balances fiscals dolentes. Cadascuna és la resposta correcta a una pregunta
concreta.
Tercera. Un cop vist el que han fet De La Fuente i companyia, la pregunta a
què responen els seus comptes és: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners
nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les
noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?”
Resposta: 8.455 milions d’euros. No està malament! És rellevant saber que en
una Catalunya independent la Generalitat deixaria d’estar ofegada i deixaria de
patir per pagar la sanitat i l’educació. Gràcies, exprofessor De La Fuente, per
la informació.
Quarta. Com que sabem que De La Fuente i els seus ajudants han fet tot el
possible per fer que aquesta dada del dèficit fos la més petita possible (ja va
confessar Montoro que l’objectiu d’aquests comptes era polític: no donar
munició al sobiranisme català!), sabem que el superàvit de la Generalitat
independent segurament seria molt superior a aquests 8.455 milions.
Cinquena. Amb la independència, els diners addicionals que tindrà la
Generalitat no són els diners addicionals que tindrà Catalunya. La raó és que
hi haurà moltes despeses que farà la Generalitat i que abans feia el govern de
Madrid, despeses que abans es feien a Espanya i a partir d’ara es faran a
Catalunya. La resposta a la pregunta “I quants diners addicionals tindrà
Catalunya com a país en cas d’independència?” és “el saldo de la balança fiscal
calculada pel mètode del flux monetari”. Com que De La Fuente no ha fet aquests
càlculs (i aquí és on aquell economista honest i respectable que era l’Ángel
deixa de tenir respectabilitat, perquè un acadèmic com ell no hauria de
participar en programes d’ocultació de dades), podem utilitzar les dades de la
Generalitat: si Catalunya fos independent, el seu PIB augmentaria en 16.000
milions d’euros perquè tots els impostos que, estant a Espanya, marxen de
Catalunya es quedarien al país.
Sisena. Els càlculs de De La Fuente i els seus col·legues suposen que les
despeses públiques no territorialitzables i que es fan a Madrid beneficien tots
els ciutadans de la mateixa manera. ¿Ens beneficia molt, als catalans, el Museu
del Prado? ¿Ens beneficia igual que als madrilenys (que són els que viuen al
costat del museu i el poden visitar amb més freqüència) o els extremenys? I el
salari del rei? ¿Beneficia igual un monàrquic que un republicà? ¿I el salari de
Wert? ¿Beneficia igual els espanyols que volen que l’escolarització a Catalunya
es faci totalment en castellà que els catalans que volen que l’escolarització
es faci en català? La veritat és que és gairebé impossible de saber a qui
beneficia cada euro gastat per l’Estat. I, com que és difícil, De La Fuente fa
un supòsit tan valent com arbitrari: diu que tota la despesa pública beneficia
tots els ciutadans de la mateixa manera. Clarament aquest és un supòsit
gratuït, ja que el salari del rei no pot mai beneficiar de la mateixa manera un
republicà que un monàrquic i el salari d’un ministre que ataca la llengua
catalana no pot beneficiar igual els catalans que els no catalans. Però si fem
com De La Fuente i suposem que la despesa pública beneficia tots els ciutadans
de la mateixa manera, aleshores el 16% de tota la despesa que es fa a Espanya
es fa en benefici dels catalans, ja que Catalunya té el 16% de la població
espanyola. Que quedi clar que aquest és un supòsit arbitrari malgrat que De La
Fuente li vulgui donar una naturalesa científica imparcial que no té. Igual decientífic seria
dir que les despeses que no beneficien els catalans (com el salari dels
ministres Montoro o Wert) no haurien de ser imputades a Catalunya.
Setena. Els comptes de Madrid són un acudit. Dir, com ha fet el president
d’aquella comunitat, que Madrid surt “el doble de perjudicat” que Catalunya pel
sistema fiscal espanyol és una farsa. Com ja he dit, els càlculs de De La
Fuente assignen la major part de les despeses que es fan a Madrid a les altres
comunitats. Tant se val que aquestes despeses es facin a Madrid, generin negoci
a Madrid i tinguin un impacte macroeconòmic a Madrid. La realitat és que,
segons De La Fuente, el 85% d’aquestes despeses es fan “per als no madrilenys”
i, per tant, no s’assignen a Madrid malgrat que es fan a Madrid. I, esclar, si
els madrilenys paguen els impostos que els pertoquen i, en canvi, el 85% de les
despeses que es fan a Madrid les assignem a les altres comunitats, ens surt que
Madrid paga molt i rep poc. ¿Resultat? Un dèficit de la
balança fiscal gegantí, cosa que porta tot de madrilenys a dir que els més
perjudicats són ells! Això és una gran mentida.
És com si un grup de 17 amics organitzem una festa al teu restaurant. Ens
cobres a tots en proporció a la nostra renda i, com que tu, el propietari del
restaurant, ets el més ric, ets el que pagues més. L’amic català és el segon
més ric i, per tant, el segon que paga més. I així successivament. Si només
mirem què paga cadascú sense tenir en compte el negoci que es fa amb la festa,
sortirà que tu, el propietari del restaurant, ets el que paga més. Això és
comptablement cert. Però el que no pots fer és dir que ets el més generós i
solidari, perquè, a part del que pagues, tu estàs fent un negoci descomunal amb
la festa. Si tinguéssim en compte que aquest negoci es fa al teu restaurant (i
això és el que fa el mètode del flux monetari que De la Fuente i Montoro
oculten), resulta que ja no ets tan generós. Doncs al dèficit de Madrid li
passa exactament el mateix: De La Fuente diu que el 85% del salari de Wert s’ha
d’assignar a la resta dels espanyols tot i que, en realitat, es gasta a Madrid
i beneficia els seus restaurants i negocis.
Posar el dèficit de Madrid com si fos comparable a la resta sembla fet
només per poder dir que el dèficit català no és tan gros com diuen. De fet,
aquesta ha sigut la reacció de la premsa afí. Però, entre les comunitats que no
fan negoci amb la festa de la capitalitat, les dades de De la Fuente confirmen
que Catalunya és la més perjudicada d’Espanya, amb un dèficit quatre vegades
més gran que la segona, el País Valencià, i gairebé sis vegades més gran que la
tercera, les Balears.
Resumint: des del punt de vista fiscal i econòmic, Espanya continua sent un
mal negoci per a Catalunya i aquesta realitat no canvia amb la publicació de la
balança fiscal de Montoro i De La Fuente. L’única cosa que canvia amb
aquesta publicació és que ara ja podem constatar la deshonestedat intel·lectual
de qui fa mans i mànigues per amagar un dèficit descomunal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario