domingo, agosto 03, 2014

¡Oh, España...! (Eterna y asquerosa)

Cuando el otro día, en su rueda de prensa, alguien le preguntó al Rajoy por "la tercera vía" en el "proceso catalán" o sea, si pensaba dar algo a cambio para conseguir algún acuerdo en el diálogo (que es lo que vienen predicando los bobos catalanes que todavía creen en estas "terceras vías" que, en el otro lado, nadie contempla...), dijo con toda la altivez de la que es capaz un hispano-castellano: "no sé en que consiste esta tercera vía; en realidad no sé ni que son ni la primera ni la segunda". Solo le faltó añadir, ni lo sé ni me importan una mierda ya que aquí no hay más vías que las que fijo yo y punto; y yo solo contemplo la rendición y sumisión absoluta a las reglas castellanas...

Y esto no era más que una línea doctrinaria o de pensamiento que viene de lejos; de siempre diría yo. Recuérdese que ya en nuestro himno nacional, "Els segadors", se hace referencia al enemigo castellano con esta estrofa "Atrás esta gente tan ufana y tan soberbia".

Ya en 1901, Enric Prat de la Riba, Padre de la Mancomunitat de Catalunya y uno de los fundadores del catalanismo político, pero que no era independentista si no que lo que perseguía era el encaje de Catalunya en una España moderna y civilizada, escribía el siguiente articulo (reproducido hoy en la prensa por el historiador J.M. Casasús) que refleja lo mismo que ahora dicen el Rajoy y los suyos y en que ya se daba cuenta que, dada la idiosincrasia castellana, esto sería imposible; como ha sido y es y por ello ya solo la independencia nos puede servir.

Coronel Von Rohaut

"Sempre els mateixos i sempre el mateix! A la realitat i a les raons sòlides no hi oposen altra cosa que conceptes retòrics de la unitat nacional, darrera els quals hi cova el separatisme desapiadat de la gent del centre; causa primera i potser única, de la decadència de l’Estat espanyol i de la sèrie de desmembraments que va sofrint des de quatre segles. Per a aquesta gent incorregible l’Estat és la pàtria. Flandes, Itàlia, Filipines, Amèrica, tot ha estat pàtria espanyola. ¿Que els flamencs tenen diferent llenguatge dels homes que exerceixen l’hegemonia? Doncs aquell llenguatge es condemna, que la pàtria és una, el llenguatge també un sol, és el castellà, el del rei i dels ministres que dirigeixen des del cor de Castella aquell Estat format de països i de pobles diversos, amb el seu dret i els seus costums i la seva cultura, la seva llengua i la seva religió. Aquells pobles s’uniren al segle XVI, amb llaços de germanor i de respecte mutu, que es trencaren ben prompte, puix que la unitat nacional entesa a la manera de Felip II, no respecta res. O castellans o estrangers, no poden ésser altra cosa, i com que la naturalesa no es pot tòrcer pel sol voler dels homes, el dilema es resolgué fatalment en contra de la integritat de l’Estat. I els pobles que constituïren l’imperi de Carles de Gant, van separant-se un darrera l’altre de l’Estat espanyol, per no poder viure dintre de les imposicions d’una unitat forçada i mentidera. I els directors d’aquest Estat els veuen desfilar sense que escarmentin mai, i el que és pitjor, sense remordiments que fossin esperança d’esmena. [...] Nosaltres volem estar units per convenients llaços de germanor i no per imposicions forçades; volem respecte a la nostra llengua, al nostre dret i als nostres costums, i que se’ns reconeguin els organismes necessaris per poder desenrotllar les nostres activitats catalanes, tot i contribuint a l’avenç de la humanitat. I tot això ho creiem, no tan sols compatible, sinó necessari per a la salvació de l’Estat espanyol. Si els que dirigeixen a aquest creuen el contrari, l’únic nom escaient per a ells és el de separatistes perillosos; i si els deixessin fer, sortirien amb la seva."

Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya, 1901.

No hay comentarios:

Publicar un comentario