"Es l'hora dels adéus"

A continuación transcribo el resumen final del libro que, con éste título tan contundente, ha publicado recientemente el economista (posiblemente el economista moderno, nacido en el estado español, de mayor entidad, relevancia y reconocimiento mundial), el Xavier Sala i Martín.

Para aquellos que no entendéis el catalán (y mira que es fácil para un castellanoparlante, pero es conocida vuestra dificultad genética para los idiomas y, para muestra, los Jefes de Gobierno hispano-castellanos) que Dios os ampare...

Coronel Von Rohaut

ÉS L’HORA DELS ADÉUS?

Resumint, Catalunya s’enfronta a una sèrie de grans reptes que actualment frenen les nostres aspiracions econòmiques i socials. Tot indica que aquests reptes no es podran adreçar dins Espanya. Amb això no vull dir que els espanyols siguin dolents, siguin irracionals o estiguin constantment maquinant maneres de perjudicar Catalunya. No és això. El que passa és que, en molts aspectes de la vida, ells tenen interessos diferents. Ells volen tenir estructures radials i nosaltres no. Ells volen que a les escoles catalanes es parli una determinada llengua i nosaltres volem que se’n parli una altra. Ells volen tenir un sistema judicial o tributari i nosaltres en volem un altre. A ells els interessa un determinat sistema de finançament autonòmic i a nosaltres un altre. No cal dir que ells tenen tot el dret a tenir els seus interessos de la mateixa manera que nosaltres tenim el dret de tenir els nostres. El problema és que, sense un sistema de garanties que protegeixi les minories, quan el que volen ells, que són majoria, difereix del que volem nosaltres (que només som el 16%), nosaltres sempre perdem. I, per tant, a Espanya s’acaba implementant el que els interessa a ells i no pas nosaltres. Això sempre ha estat així i sempre serà així. L’Estatut havia de ser una manera de blindar i protegir els nostres interessos i, de nou, el rodet de la majoria espanyola el va tombar malgrat que la majoria catalana l’havia aprovat.

Abans d’acabar deixeu-me recordar altre cop la frase més repetida del llibre: la independència, per si sola, no és la solució als nostres problemes. La independència, però, és l’oportunitat per fer les coses que dins Espanya no podem fer. Un cop siguem independents, serem un país normal i, com tots els països normals, escollirem els nostres líders i votarem les nostres lleis. I quan prenguem aquestes decisions, potser ens equivocarem. Els catalans no som millors que els espanyols (tampoc no som pitjors) i, per tant, no està assegurat que farem les coses bé i que escollirem governants que no són ni incompetents, no corruptes, ni dolents. Ara bé, el que sí sabem és que no ens aniran sistemàticament en contra. No tindrem uns dirigents que sistemàticament defensaran uns interessos que no són els nostres i això beneficiarà els interessos dels nostres ciutadans.

La independència, doncs, no és la solució màgica a tots els nostres problemes però sí que és la garantia que tindrem les eines per trobar aquesta solució. Suposo que és per això que, a Catalunya, cada cop som més els que volem caviar les coses. A dia d’avui, jo no sé si som majoria. Si no ho som, ho hem d’acceptar i ho acceptarem. Però si ho som, aleshores entre tots hem de fer la pressió i el soroll que calgui per demostrar a espanyols i europeus que la nostra marxa es irreversible i que el millor que podem fer és negociar-la... igual que el pare negocia amb el fill que es vol emancipar.

I això ens porta de nou a Montgomery, Alabama. Fa seixanta anys, als Estats Units, tothom trobava normal que negres i blancs s’asseguessin separats a l’autobús. Avui ho veiem com una relíquia medieval incomprensible gràcies al fet que Rosa Parks, aquella noia negra, jove i fràgil, es va negar a acceptar-ho i no va cedir el seu seient. Avui tothom troba normal que totes les institucions reconeguin els països nascuts arran de les guerres violentes i que, en canvi, amenacin amb l’exclusió qui intenta crear un país a través dels vots. Espero que d’aquí a seixanta anys, aquesta situació també sigui vista com una relíquia medieval incomprensible que va deixar de ser-ho perquè un petit poble del sud d’Europa va negar-se a acceptar el que tothom trobava normal.

Com a català que pensa que el dret a la felicitat ja no es pot aconseguir dins d’Espanya i com a ciutadà del món que defensa el dret a triar les fronteres a través de les urnes, jo votaré SI a la independència. Ha arribat l’hora dels adéus.  

Sala i Martin