¡Son catalanes los que mienten!

Dentro de la propia Catalunya tenemos los mayores enemigos de los catalanes y en este artículo el escritor e ingeniero Xavier Roig lo expresa muy bien. (en catalán, lo siento).

Sí, son catalanes, pero poco....

Coronel Von Rohaut

Els mitjans de comunicació i partits polítics espanyols continuen obviant la discussió de fons: avui no hi ha govern a Espanya perquè no es reconeix el dret a fer un referèndum a Catalunya. Van discutint sobre el posicionament més o menys dretà, o esquerrà, dels partits que han de pactar. L’entorn antireferèndum ha decidit que el problema català (que ja no cal posar en espanyol i entre cometes perquè, ara sí, és el problema central d’Espanya) es limita a una crisi de convivència. I, instal·lats sobre aquesta malèvola il·lusió, es queden tan tranquils. Lògicament, aquí tots sorpresos.

Aquest columnista té gairebé tants coneguts i amics independentistes com unionistes. En parlem sovint i, que jo sàpiga, continuem sent amics i coneguts. I dinem plegats. I d’una bona part del que passa, no els he d’enganyar, en fem befa. I les discussions mai arriben a fer sang perquè, al capdavall, tots coincidim: la millor manera de dilucidar què convé fer és anar a votar en un referèndum. Per això no em sorprèn que les enquestes diguin que el 80% dels catalans estan a favor d’anar a votar en una consulta. Em permetran, doncs, que per al que queda d’article parteixi d’aquest axioma: a Catalunya no hi ha crisi de convivència provocada pel dret a l’autodeterminació. No n’hi havia quan els independentistes érem minoria, i no n’hi ha ara que som, aproximadament, la meitat de la població. Posades així les coses, voldria fer alguns comentaris sobre per què els líders polítics espanyols, i els mitjans afins, insisteixen a dir que a Catalunya hi ha una crisi de convivència.

Originàriament, aquesta asseveració és fruit de l’interès.

Els líders espanyols voldrien que existís una crisi de convivència a Catalunya. I pensen que, a força de repetir-ho, s’acabarà produint

“ Antes rota, y destruida, que independiente”. Però, esclar, un pensa, ¿com és possible que, malgrat que aquest sigui el seu desig, els líders espanyols continuïn, encegats, insistint a negar una evidència: la perfecta convivència dels catalans demòcrates; és a dir, de la majoria? Doncs perquè, en part, algú els explica que aquesta crisi pot existir. O, més ben dit, ningú dels que ells escolten els ho desmenteix radicalment. I és que sempre hi ha la por d’aquell que pensa que, quan li digui la veritat a l’amo, aquest el defenestrarà. Suposo que ja s’ho deuen imaginar: la majoria de líders polítics espanyols, de demòcrates, no en tenen res. En el fons, són tots una colla de tardofranquistes. Simples Mussolinis de Carnestoltes.

Ja veiem, doncs, que aquests catalans que no expliquen la realitat a l’amo de Madrid són uns covardots. Ep, compte, que el gallina és l’espècie de mamífer més nociva! Les grans tragèdies de la humanitat han tingut lloc perquè massa covards les han deixat passar. Si, a sobre, hi afegeixen la característica del botifler, la cosa fa fàstic. Que és on som.

Un amic va assistir, fa un temps -abans dels governs Mas-, a un sopar a Madrid amb un dirigent del PP. En un determinat moment l’home va preguntar si a Catalunya hi havia problemes de convivència. Un dels comensals, conegut militant català del partit, ho va aprofitar per posar-li el cap com una perola: que si es prohibia parlar castellà als col·legis, que si es discriminava qui no era catalanista, etc. El meu amic va quedar garratibat. Si el punxen no li treuen sang. I és que aquesta sembla l’estratègia. Abans era la senyora Sánchez (la Camacho, la de La Camarga, vull dir) la que manipulava els missatges convenientment. Ara ho fa el senyor Albiol -“ La espada más limpia de Badalona”-. Als de Ciutadans no els calen missatgers. Dir que a Catalunya no es pot viure forma part dels estatuts fundacionals del partit. Per què pensen que ells, sent originàriament d’aquí, han tret tants vots a Espanya i, per contra, l’operació Roca va fracassar? I després tenim el cap visible de la gran renovació del PSOE català: el senyor Iceta. Jo no he sentit que li digui al senyor Sánchez que això de la manca de convivència és fals. Potser l’hi explica quan balla i l’altre no hi para atenció, al·lucinat com està per tan grotesques contorsions.

Res del que té lloc a Espanya ens és aliè. Res del que passa és per casualitat. Si els líders espanyols creuen -perquè ho creuen, perquè no poden ser tan curts- que aquesta crisi de convivència veritablement pot arribar a existir a base de martellejar és perquè algú, des de Catalunya, els ho diu. O cosa que és igual de lamentable: no els ho desmenteix. Es tracta de catalans als quals poc els importa si, mentint, fan mal al país. És el que passa quan un està disposat a fer piruetes a canvi d’un terròs de sucre. La nostra dissortada història ja els té catalogats.