miércoles, octubre 18, 2017

¡Hosti tu, qué fuerte...!

Leyendo la prensa acabo de descubrir un artículo que, sobre España y los españoles, escribió en 1897 el arquitecto y político catalán Josep Puig i Cadafalch, uno de los grandes del "modernismo".

Han transcurrido 120 años y casi nada ha cambiado sobre la visión que tenía de nuestros vecinos y que yo podría firmar hoy mismo... pues muchas de las metáforas que expone yo las vengo utilizando habitualmente (los bandoleros andaluces, la chulería, etc.).

Como dice el resumen, Madrid (o España) es una tribu con pretensiones...

Coronel Von Rohaut

Transcribo:

“¡Todos nos quieren!”
 
La pitjor acusació contra la política castellana es lo que passa: fa segles va perdent territori, i lo poc que li queda se li revolta. Los que han fugit, execrant lo nom d’Espanya; los qui no han fugit, batallen per a escapar-se; ni un de los pedazos de la madre patria enyora l’antic govern. Ara es troba Espanya amb quasi totes les colònies en revolta, amb guerra a Cuba i a Filipines, i amb senyals de lo mateix a Melilla.
Ara resulta que lo que són los Estats Units per a Cuba, ho és lo Japó per a les Filipines, i els cridaires d’aquí fa uns quants dies venen declarant-li la guerra. ¡Todos nos quieren! podrà tornar a exclamar lo Noticiero. ¡Està bé la pobra Espanya no podent arrelar enlloc, sense lograr l’amistat dels veïns de ses colònies, ni l’amor dels pobles! [...]
A Cuba, los espanyols, a la segona generació, odien a Espanya; a Filipines, els pobles salvatges no poden ni veure als castilas. I per Europa, lo nom d’espanyol no representa pas un home civilitzat; a lo més un matón axulat dels qui desembeinen lo ganivet, o un andalús semblant als de trabuc, record dels famosos bandidos de la terra; a lo més, lo torero, la més artística encarnació de l’Espanya de pura raça.
Lo castellà, que és l’espanyol pels estrangers, no ha sembrat simpaties enlloc; a Flandes, a Itàlia, a Portugal, a l’Amèrica i a l’Àfrica se l’afigura odiós; com lo guerrer aventurer; com l’inquisidor, ignorant com lo xulo i lo torero; pendencier, espadachín, matón armat com lo bandido de Sierra Morena. [...] Lo xulo i el bandido i el torero han canviat de traje i han deixat les eines de son treball per la ploma de l’oficina; i l’administració i la política espanyoles s’han convertit en una mena de juerga i de toreo o de pandillatge. [...]
En canvi, l’Espanya que treballa i que pensa, no logra fer sentir sa veu i son bon sentit. Lo clam del país de debò és ofegat per la xuleria, que dels barris baixos de Madrid se n’ha pujat al govern, i per la gracia flamenca, que ha deixat las juergas per a omplir los discursos del parlament i la secció de fondo dels periòdics.
A fora no la veuen l’Espanya honrada, en el Madrid polític poques vegades l’escolten; consolem-nos de passar als ulls del món com una tribu mig salvatge, com una tribu con pretensiones, com diuen que en Revilla qualificava a la capital burocràtica d’Espanya.

No hay comentarios:

Publicar un comentario