La poesía de Josep Vicenç Foix

Partícipe de las vanguardias surrealistas de la literatura catalana de los años 20, 30 y posteriores, ahí sigue uno de los sonetos de su libro poemario "Sol i de dol":

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, 

Em veig sovint per fosques solituds, 

En prats ignots i munts de llicorella 

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella, 

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 

Deleges foll? Vers quina meravella 

D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge 

De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: 

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge 

On ja vaguí, i, de Déu, el parany 

Per heure'm tot. O del diable engany.

Coronel Von Rohaut

(PS) Refiriéndose a los "progres" de los años 60, dijo: "si ellos son de la 'gauche divine' yo soy de la 'droite diabolique'".