"Al Fossar de les Moreres"

Poema patriótico de Frederic Soler "Serafí Pitarra" que relata el drama de un viejo catalán que, con su nieto y durante el sitio del 11 de setiembre de 1714, ha de enterrar el cadáver de su hijo, traidor y "botifler" pasado al servicio de Felipe V y los españoles. Y se niega porqué "¡ al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor !"

Coronel Von Rohaut

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia

cavant, deia en lo fossar,

quan Barcelona sentia

que l'anaven a esfondrar.

La batien bronze i ferro

dels canons de Felip Quint.

Ell los mata i jo els enterro -

lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!

Jo l'havia conegut;

no hi ha pas qui se'n recordi

que no el plori condolgut.

Havia passat la vida

mirant la mort fit a fit,

i era una ànima entendrida;

no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia

veient-lo al fossar, cavant;

aquell pit que tot és teia

quan és sec no aguanta tant.

Son dol no el feia commoure,

i, l'aliè, el veia patint;

era un cor dur com un roure

que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava

a cavar amb un nét seu;

si ell lo seu magall portava,

- Jo - el nin deia - porto el meu! -

I cavant ambdós alhora,

i fent fosses al fossar,

sempre dels morts a la vora

se'ls sentia mormolar:

- Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada

la ciutat pels de Verwick,

amb l'ànima trasbalsada

lo vell cavava amb fatic.

Los fossars de Barcelona

s'omplien de gom a gom.

Pel tros d'or d'una corona

si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,

cavant deia en al seu nét:

- Felip Quint que tan se'n reia

vet aquí què n'haurà tret:

rius de sang i un munt de ruïnes

per pujar al trono reial.

Ni essent d'or i pedres fines,

val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,

i ofegava amb lo seu plor

una pena que el matava

i li trossejava el cor.

Tenia un fill, que era pare

d'aquell nin que li era nét,

i li enrogia la cara

la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!

no tenint la pàtria en res,

va abandonar fill i esposa

i va vendre's al francès.

Compteu, doncs, si del vell Jordi

no fóra amargant lo plor;

no hi ha pas qui se'n recordi

que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,

i el seu fill tan criminal...!

Qui, si té bon cor allunya

aquest pensament mortal?

Per ço el pobre vell plorava

com si cavés lo clot seu,

i tot cavant, mormolava:

- Si sigués... no ho voldrà Déu!

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra

amb l'ajuda del seu nét.

Fa ja avui tres jorns que enterra;

tants de morts li duu la guerra

que són pocs los clots que ha fet.

De trenc d'alba a la vesprada,

de la nit al dematí,

los morts li van com riuada

i ell obre pas amb l'aixada

a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!

- Oh, mon avi, aqueixa rai!

Mentre no torni a la beina

l'arma del soldat, nostra eina

no espereu que pari mai.

- Mes, al fossar - respon l'avi -

no hi hem d'enterrar ningú

que a la pàtria faci agravi.

Que cap traïdor se n'abali!

Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda

són los morts que van venint

al fossar a esperar tanda.

No en vull cap dels que comanda

lo botxí de Felip Quint,

Ja hi ha un clot fet per aqueixos

fora el marge del fossar;

traïdors amb traïdors mateixos.

Així els vils tindran esqueixos

per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi

anaven clots enfondint,

mentre obrint tot just lo llavi,

com si dir-ho fos agravi,

seguien, baix, repetint:

- Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor,

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,

Felip Quint l'assalt et dóna

i t'ofega amb sa corona

apressant ton fi mortal.

Mes tots fills per ço no afluixen

i combaten sempre forts,

i en los murs que, caient cruixen,

entre rius de sang que els ruixen

s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres

los van portant a enterrar

al fossar de les moreres

entre fum i polsegueres

i un retrò que fa esglaiar.

Barrejats en un munt cauen

los d'un i d'altre cantó,

i encara quan morts ja jauen

sembla que en combatre es plauen

lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera

en mirar un mort que han dut,

i el nin, en veure qui era,

tant és el que s'esparvera,

que, de l'esglai, resta mut;

contemplant-se'l, nét i avi

s'estan al mig del fossar

sens obrir per res lo llavi;

a tots dos los sembla agravi

lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,

encara la canonada,

fent núvols de fum, retruny

i el vell veu l'eina mullada

de sang de son fill, al puny.

- Oh - al fi esclata, amb foc que llança

pels ulls la ira del cor seu -

Mira'l, Déu n'ha pres venjança

Duu el vestit de l'host de França...

i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,

diu tot d'una al nin que plora:

- Lo seu crim dels bons l'allunya,

fou traïdor a Catalunya.

- A on l'enterrem? - A fora.

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.