Que se puede leer a continuación y volcarse, con nostalgia, sobre una clase ya desaparecida o ahogada, sumergida, en el castellanismo centralista y triunfante.
Coronel Von Rohaut
(Imagenes del Círculo Ecuestre de Barcelona, un exclusivo club social, en la esquina Balmes/Diagonal)
Elitisme deteriorat
JOAN M. TRESSERRAS
| Actualitzada el 01/08/2013 00:00
La jet set catalana viu una crisi profunda d'identitat. I
d'incomoditat. Fins i tot a l'escenari barceloní i a les principals places
estiuenques, els seus membres queden desdibuixats per la multitud multicolor
que els desborda a cada lloc, a cada festival. Amb indiferència. I no és pas un
problema d'haver de compartir protagonisme amb famosos de pa sucat amb oli o
polítics gastats. No és un problema de representació o d'exhibició, sinó
d'estar convençut de la pròpia funció, de saber quin és el paper guanyat o
atorgat, de sentir-se segur exercint un cert lideratge. En negocis, en idees,
en projecte, en estil.
No és un fenomen homogeni, però és profund i fa molt temps que dura. Està
relacionat, sens dubte, amb l'esvaïment de bona part de la burgesia local i la
pèrdua del seu pes econòmic i polític durant l'etapa autonòmica: la seva
incapacitat per condicionar les grans operacions privatitzadores dels antics
monopolis públics espanyols; la pèrdua del control de la majoria de grans
empreses; la sensació que la incorporació del país a la globalització els
passava per damunt i els deixava perplexos, mentre emprenedors sorgits d'arreu,
sense pedigrí, s'obrien pas amb fermesa. Una cosa és tenir una presència
pública discreta i una altra de ben diferent la irrellevància social. Una cosa
és moure's entre bastidors, traient el cap esporàdicament, en els moments
decisius i assenyalant una direcció, i l'altra és saber-se cada dia més
insignificant i sense res per oferir. Una cosa és percebre que es disposa dels
contactes i els ressorts adequats per influir en la marxa del país i una de ben
diferent anar convidat a inauguracions i celebracions que no has patrocinat i
en les quals no has invertit.
És difícil precisar quan va començar la davallada. Però després de la
guerra ja res no va tornar a ser ben bé igual. Hi hagué grans oportunitats a
primera hora entre els ben relacionats amb la cúpula franquista, i unes
acumulacions de capitals considerables a partir dels seixanta. Quedaven
patrimonis i rendes notables, encara que a la baixa, i una certa capacitat de
marcar les modes en diversos àmbits. Potser les subordinacions al poder
madrileny i la desconnexió internacional dels vuitanta constituïen ja una forma
de dolça decadència. ¿Hi hauria temps per trobar un nou acomodament social
sense haver de renunciar als privilegis? Els rebesavis burgesos havien
desplaçat la vella aristocràcia imitant-la i fonent-s'hi. Adoptant la seva idea
de refinament i distinció, adquirint els seus palaus i casant-s'hi. Potser
encara hi hauria carn fresca i capitals nous per procedir a un relleu ordenat,
i per arrapar-se a alguna nova dominació...
La decadència de les élites locals no respon només a
factors globals. A Catalunya el procés és especialment agut perquè l'únic estat
protector d'élites existent -l'espanyol- els és contraproduent. I a
Catalunya és, també, on ha estat més evident l'emergència d'una nova hegemonia
social, més transversal i popular; més democràtica.
Fa vuitanta anys, Carles Soldevila i un nodrit grup d'intel·lectuals i
artistes s'adreçaven als sectors benestants barcelonins més desenfeinats i de
vida més regalada perquè busquessin una ubicació social que legitimés la seva
opulència. I procuraven influir-los, a través de la intervenció social i de
publicacions luxoses, com el magazín D'Ací i D'Allà , perquè
adquirissin una certa distinció en tots els seus hàbits i comportaments i
perquè, a falta de cap altra funció destacada, exercissin de model cívic
d'elegància, modernitat i bones maneres. No era gran cosa, però era alguna
cosa.
Ara, quan l'increment de les desigualtats fa que l'admiració i l'enveja
social que havien suscitat estigui cap cop més barrejada amb l'animadversió i
el rebuig, les esquarterades élites catalanes s'han
encastellat. I han quedat desvinculades del procés general sobiranista, al
costat d'altres retalls de sectors socials que mantenen les seves identitats
soldades al llegat espanyol i la seva sobirania imposada. Potser només entre
aquests sectors detecten que el desig d'emular-los és més fort que el de
prescindir-ne completament.
A Catalunya, avui,
l'elitisme inercial està absolutament desacreditat. Els seus caps de files
habituals han estat incapaços de participar activament en la il·lusió
constructora col·lectiva d'un país nou. No hi han aportat res. I no s'adonen
que se'ls acaben les oportunitats de deslligar la seva sort de la
incompetència, l'anquilosament i la potineria de l'estat espanyol. Pijos , captius i desarmats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario