¿Perquè no s'ho pensen?

Transcric la carta oberta enviada als senyors Jordi Pujol i Pasqual Maragall a fí de que es poguin redimir dels seus pecats...

La del sr. Maragall no l'he pogut enviar ja que no he trobat, encara, la seva adreça electrònica. Está clar que no em contestará cap dels dos !!!

Colonel Von Rohaut


Molt Honorables ex–Presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall.

Senyors:

Desprès de llegir les seves últimes manifestacions i declaracions però, sobre tot, vistes com van les coses entre Catalunya i Espanya crec que vostès, persones intel·ligents, s’han tingut que adonar del fracàs clamorós de les seves polítiques, benintencionades, d’encaixar Catalunya a Espanya.

Política que ja va assajar, entre d’altres, en Francesc Cambó, amb el mateix resultat que ara, anys després han aconseguit vostès. O sigui, cap de bo.

I llegint moltes de les recriminacions que es fan ara a les politiques de Madrid envers els catalans, ens en adonem que son quasi les mateixes que ja es feien en temps del Valentí Almirall. O sigui, que res no ha canviat en el transcurs de molts d’anys. Si més no ha empitjorat. Lo que no canvia son els insults i calumnies d’ells cap a nosaltres.

Vostè, sr. Pujol, s’ha passat més de vint anys intentant, amb la seva pedagogia, que els catalans fóssim ben mirats, ja no estimats, a Espanya

I vostè, sr. Maragall, amb un estil ben diferent, inclús va arribar a creure que podríem manar a Espanya o al menys ser “primus inter pares” en una Espanya federal, però el Zapatero l’hi a sortit “rana”. Ara diu que la tàctica d’en Pujol era la adequada. Però igualment inútil. Només cal mirar on estem.

¿Perquè intentar que Espanya ens accepti? Ni tan sols “conllevarnos”, si no ens poden ni veure ni amb pintura. Només ens volen per pagar: que els nostres impostos paguin la sanitat andalusa i les autopistes de tot arreu. Que l’aeroport del Prat pagui les pèrdues del de Valladolid. I que el “TGV” amb Europa demanat per en Pujol fa trenta anys estigui “ad calendas graecas” i tant en Felipe com en Borrell fessin passar davant els AVES de mitja Espanya. I que tinguem uns trens de rodalies de l’època d’abans d’en Primo de Rivera. I no segueixo perquè vostès ho saben millor que jo....

Per la meva feina vaig estar durant bastants anys viatjant per tota Espanya. Quasi poble per poble. I moltíssimes vegades, fa ja vint o trenta anys i no pas ara per les baralles i bajanades del Estatut, en qualsevol poblet perdut, de Terol o de Zamora, en sortir el sr. Pujol per la tele de qualsevol bar o fonda, indefectiblement sortia una veu del públic que deia “Mira ya sale este cabrón de catalán que se lo quiere quedar todo”. I lo de “Mira este cabrón de Pujol que lo quiere todo para él” també ho vaig escoltar en un bar d’un poble de la Ribera del Ebre, a Navarra, on ells si que s’ho queden tot per ells i ben fet que fan.

I quan trobaves un castellà, client o amic, amb el que s’establia un bon “feeling”, immediatament t’etzibava aquella frase tan dolorosa. “que bueno que eres, o que simpático, etc. no pareces catalán”. Però si, precisament, jo soc com soc perquè soc català, ximplet...

Per tant, si no ens volen tal com som, ni tant sols baixant-nos els pantalons com tantes i tantes vegades hem fet, ¿perquè cony hem de seguir maldant per que ens acceptin? ¿Perquè no engegar-los a fer punyetes? ¿Perquè no acceptar, com he fet jo i molts d’altres, que la única sortida digna es la independència total i plena, com a nació sobirana dins de la Unió Europea?

Ara que sembla que fins Escòcia empren aquesta via i tenint en compte que la direcció del independentisme català està en mans d’uns “botarates” (no sé com es diu en català lo que son el Carod i el Puigcercós d’aquests moments), ¿perquè no es posen vostès dos al capdavant de Catalunya?

El moviment independentista català està fragmentat en mil i un petits partits o grups d’amics, tots faltats d’un lideratge consistent. Si vostès dos, amb el seu carisma indubtable, fessin una roda de premsa conjunta i diguessin “Ens em equivocat” o sigui, “l’hem cagat” però ben dit i tot seguit manifestessin que la única sortida per Catalunya era la de un proper referèndum, dintre d’uns pocs anys, per a l’autodeterminació i sense por que això ens dugués a la independència si eixís ho manifestés la majoria, seria el tret de sortida per la creació d’un Partit Nacionalista Català, apadrinat per vostès dos i amb temps per buscar i triar un líder jove i carismàtic per empènyer el barco.

¿Perquè no s’ho pensen...?