Para aquellos que no entendéis el catalán (y mira que es fácil para un castellanoparlante, pero es conocida vuestra dificultad genética para los idiomas y, para muestra, los Jefes de Gobierno hispano-castellanos) que Dios os ampare...
Coronel Von Rohaut
ÉS L’HORA DELS ADÉUS?
Resumint,
Catalunya s’enfronta a una sèrie de grans reptes que actualment frenen les
nostres aspiracions econòmiques i socials. Tot indica que aquests reptes no es
podran adreçar dins Espanya. Amb això no vull dir que els espanyols siguin
dolents, siguin irracionals o estiguin constantment maquinant maneres de
perjudicar Catalunya. No és això. El que passa és que, en molts aspectes de la
vida, ells tenen interessos diferents. Ells volen tenir estructures radials i
nosaltres no. Ells volen que a les escoles catalanes es parli una determinada
llengua i nosaltres volem que se’n parli una altra. Ells volen tenir un sistema
judicial o tributari i nosaltres en volem un altre. A ells els interessa un
determinat sistema de finançament autonòmic i a nosaltres un altre. No cal dir
que ells tenen tot el dret a tenir els seus interessos de la mateixa manera que
nosaltres tenim el dret de tenir els nostres. El problema és que, sense un
sistema de garanties que protegeixi les minories, quan el que volen ells, que
són majoria, difereix del que volem nosaltres (que només som el 16%), nosaltres
sempre perdem. I, per tant, a Espanya s’acaba implementant el que els interessa
a ells i no pas nosaltres. Això sempre ha estat així i sempre serà així.
L’Estatut havia de ser una manera de blindar i protegir els nostres interessos
i, de nou, el rodet de la majoria espanyola el va tombar malgrat que la majoria
catalana l’havia aprovat.
Abans
d’acabar deixeu-me recordar altre cop la frase més repetida del llibre: la
independència, per si sola, no és la solució als nostres problemes. La
independència, però, és l’oportunitat per fer les coses que dins Espanya no
podem fer. Un cop siguem independents, serem un país normal i, com tots els
països normals, escollirem els nostres líders i votarem les nostres lleis. I
quan prenguem aquestes decisions, potser ens equivocarem. Els catalans no som
millors que els espanyols (tampoc no som pitjors) i, per tant, no està
assegurat que farem les coses bé i que escollirem governants que no són ni
incompetents, no corruptes, ni dolents. Ara bé, el que sí sabem és que no ens
aniran sistemàticament en contra. No tindrem uns dirigents que sistemàticament
defensaran uns interessos que no són els nostres i això beneficiarà els
interessos dels nostres ciutadans.
La
independència, doncs, no és la solució màgica a tots els nostres problemes però
sí que és la garantia que tindrem les eines per trobar aquesta solució. Suposo
que és per això que, a Catalunya, cada cop som més els que volem caviar les
coses. A dia d’avui, jo no sé si som majoria. Si no ho som, ho hem d’acceptar i
ho acceptarem. Però si ho som, aleshores entre tots hem de fer la pressió i el
soroll que calgui per demostrar a espanyols i europeus que la nostra marxa es
irreversible i que el millor que podem fer és negociar-la... igual que el pare
negocia amb el fill que es vol emancipar.
I
això ens porta de nou a Montgomery, Alabama. Fa seixanta anys, als Estats
Units, tothom trobava normal que negres i blancs s’asseguessin separats a
l’autobús. Avui ho veiem com una relíquia medieval incomprensible gràcies al
fet que Rosa Parks, aquella noia negra, jove i fràgil, es va negar a
acceptar-ho i no va cedir el seu seient. Avui tothom troba normal que totes les
institucions reconeguin els països nascuts arran de les guerres violentes i
que, en canvi, amenacin amb l’exclusió qui intenta crear un país a través dels
vots. Espero que d’aquí a seixanta anys, aquesta situació també sigui vista com
una relíquia medieval incomprensible que va deixar de ser-ho perquè un petit
poble del sud d’Europa va negar-se a acceptar el que tothom trobava normal.
Com
a català que pensa que el dret a la felicitat ja no es pot aconseguir dins
d’Espanya i com a ciutadà del món que defensa el dret a triar les fronteres a
través de les urnes, jo votaré SI a la independència. Ha arribat l’hora dels
adéus.
Sala
i Martin
No hay comentarios:
Publicar un comentario