Mientras, veo en directo el desfile militar anual en los Champs Elysées y me extasío ante el balanceo de la cadencia o paso más lento y apoyado de los legionarios; que tiene su explicación: la legión nació en el Norte de África y sus pasos se daban sobre las arenas del desierto.
Y hoy y como homenaje a Francia, país en el que los catalanes siempre nos hemos contemplado, el periódico de mi lectura diaria, el catalán "Ara", encabeza o titula todos sus artículos en francés, lo que me hace gracia. Y a Francia y sus relaciones con Catalunya le dedica varios trabajos periodísticos.
Y no puedo dejar de reproducir uno de ellos, del mallorquín Sebastià Alzamora, que resalta que la nación francesa es, básicamente, su cultura. También en esto los catalanes nos parecemos, tímidamente, a los franceses: la cultura y la lengua ante todo...
Coronel Von Rohaut
"França, abans que res, és la seva literatura. Poques comunitats com la del nostre veí de dalt, en el qual sovint ens hem emmirallat, han demostrat que la consistència d'un país (d'un estat, que en el seu cas és el mateix) radica en la qualitat de la seva cultura i, molt particularment, en la que deixa estampada en lletra de motlle. Hem llegit Balzac, Flaubert i Zola; hem llegit Chateaubriand i Maupassant; hem llegit Marcel Proust (no tot sencer, perquè ja va avisar Anatole France que "la vida és massa curta, i Proust massa llarg"); hem llegit André Gide; hem llegit Baudelaire, Rimbaud, Laforgue i el comte de Lautréamont; hem llegit el marquès de Sade; hem llegit Huysmans; hem llegit Apollinaire, Jarry, Breton i els surrealistes; hem llegit Raymond Queneau i Georges Pérec; hem llegit Georges Sand i la marquesa de Sévigné; hem llegit Albert Camus, Simone de Beauvoir, i fins i tot hem llegit Jean-Paul Sartre i algun existencialista més. Hem llegit Francis Ponge, Jules Supervielle, Julia Kristeva, Tzvetan Todorov, Solliers, Soupault i Alain Robbe-Grillet. Hem llegit Albert Béguin, Gaston Bachelard, Jacques Derrida, Félix Guattari, Gilles Deleuze, Pierre Bourdieu, Jean Baudrillard i Jean-François Lyotard. Hem llegit Racine, Corneille i Molière. Hem llegit Valéry, Éluard i Aragon. Hem llegit Boris Vian i Georges Simenon. Hem llegit François Villon i Chrétien de Troyes. Per llegir, fins i tot hem arribat a llegir Michel Houellebecq o Patrick Modiano. Jo què sé el que hem llegit, en francès o escrit per autors francesos i posteriorment traduït al català o al castellà. Per força, hem d'haver llegit uns quants milers de pàgines, produïdes al país de dalt; ara odiat, ara estimat. I només podem arribar a una conclusió: sigui com sigui, França no seria França sense la seva literatura. Ja no parlarem de cinema, ni de pintura, ni d'escultura, ni de dansa ni de teatre. Només de literatura. Si suprimim tots els noms esmentats una mica més amunt, França ja no és França, sinó una mena d'imitació decididament barata del gran país que dedica un panthéon(sumptuós, presumptuós) als seus gran escriptors en ple centre de París.
Veníem a dir que un gran país, sense la seva literatura, es queda literalment en no res. A Catalunya, o als Països Catalans si els fa il·lusió de dir-ne així, els passa exactament igual. Com es podria explicar la pervivència, la vigència i la projecció actuals de la llengua i la literatura catalanes sense els autors que ho han fet possible, des de Ramon Llull fins a Salvador Espriu, per esmentar només dos noms? Quin país seria aquest, que s'entesta a afirmar que és un país, sense els seus creadors de llenguatge? Doncs no seria res de res. No és necessari que edifiquem cap Panthéon, perquè aquestes coses ja no s'usen ni van enlloc, però sí que reconeguem que la nostra identitat està feta de paraules, i d'allò que som capaços d'expressar amb aquestes paraules. Això, també, és un país i la seva identitat."
No hay comentarios:
Publicar un comentario