Claro que yo, más expeditivo, a los Pere Navarro/Carme Chacón y Alicia Sánchez Camacho, españoles de pro (del PSC o del PP) que viven en Catalunya, los haría ejecutar (a su concepto, no a ellos personalmente, pobrecitos). Y junto con ellos, a los cagados de CIU. Ya dice Toni Soler que lo peor no es la falta de unidad si no la cobardía de algunos...
Coronel Von Rohaut
FORA DE TEST
Contra la unitat
Toni Soler
ALGUNS MITES. La unió fa la força? Sens dubte. I la desunió no
ens convé políticament. Però també és veritat que la unitat catalana no
impressiona a Madrid, i per això no va impedir la mutilació de l'Estatut. El que ens fa febles de debò, el que ens
inutilitza políticament, no és la falta d'unitat, sinó la falta de coratge,
la por a assumir responsabilitats (i culpes, donat el cas). Volem unitat perquè
després -si van mal dades- no hi pugui haver retrets, o n'hi hagi en totes direccions.
Però tots sabem que la unitat, entesa com una coincidència d'interessos i
objectius, és molt difícil d'obtenir en democràcia. Tan difícil que ni tan sols
és desitjable. La unitat d'acció -aquesta sí- es genera quan la majoria agafa
el timó amb força, deixant clar que no se'l deixarà prendre, mentre la minoria
s'hi resigna o fins i tot s'hi acaba afegint per por de quedar massa aïllada.
Aquesta és la mena d'unitat que ens cal.
COARTADES. En aquest país, en canvi, la falta d'unitat ha
estat sempre la coartada de la inacció. L'eina a través de la qual les minories
han bloquejat l'impuls de les majories. Està passant ara mateix, en la
negociació del pacte fiscal. Al Parlament hi ha una majoria absoluta a favor
d'un model de concert econòmic. ¿Seria desitjable que el PSC i el PP s'hi
afegissin? Evidentment. Però no pot ser
que, en moments d'emergència com els que vivim, la minoria que vol conservar el
model esclafi la majoria que vol canviar-lo. No pot ser, sobretot, si hi ha
raons fonamentades per pensar que aquesta minoria actua amb les mans lligades,
per culpa d'interessos extracatalans. I espero que ningú s'ofengui pel
comentari, perquè el PP (i abans el PSC) prou que la juga, aquesta carta:
Alícia Sánchez-Camacho no actua en representació dels seus 18 diputats, sinó
com a delegada in pectoredel govern espanyol a Catalunya. Per tant,
si reclamem el seu suport no estem construint la unitat catalana: estem buscant
la benedicció de Madrid. Estem dient que el Parlament de Catalunya és menys
legítim que els poders de l'Estat. Estem admetent que ni tenim el poder, ni el
mereixem. Per què, doncs, ens haurien de donar la clau de la caixa?
LIDERATGE. No va ser la unitat el que va fer possible un 1931 o
un 1977. Va ser l'audàcia dels que creien que tenien la raó, la legitimitat i
una majoria democràtica al darrere. Els que avui s'omplen la boca reclamant
unitat, aplaudeixen el Tribunal Constitucional cada cop que tomba o rectifica
lleis aprovades per majories amplíssimes, com les que fan referència a la
normalització lingüística. La unitat
catalana els importa un rave. Només la utilitzen de forma demagògica per
frenar qualsevol intent d'avenç nacional. Estaria molt bé, doncs, que algú
exhibís el lideratge suficient per donar a la majoria nacional d'aquest país el
poder que mereix, i atorgar-nos les eines que necessitem per sortir de la crisi
només amb el producte del nostre esforç.
SOLIDARITAT. I
ja que parlem del tema, en un futur pacte fiscal jo mantindria la quota de
solidaritat, fins i tot l'augmentaria; però la destinaria tota al Tercer Món.
Els subsaharians s'ho mereixen més, i a
més no ens fan passar per lladres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario