"Dur de llegir però, per favor, feu un esforç..."

Es llarg, però val la pena que ho llegiu. Es l’article d’Alfons López Tena, Notari i President del Cercle d’Estudis Sobiranistes, al diari “Avui”, del 2 d’Octubre 2009.

"Dependència i crisi
Al llarg del món són moltes les propostes i mesures que uns i altres governs, partits i institucions defineixen i executen per combatre i superar la crisi econòmica. Hi ha qui abaixa impostos, hi ha qui els apuja; hi ha qui injecta diners al sistema financer, hi ha qui ajuda directament les empreses amb crèdits i avals; hi ha qui estimula les exportacions, hi ha qui encareix les importacions; hi ha qui augmenta els subsidis i les pensions, hi ha qui fomenta les obres públiques. Cap govern, però, té a l’abast disposar dels diners equivalents al 10% del PIB, sense cost de cap mena, per finançar les mesures que pren, només poden obtenir diners endeutant-se o augmentant la pressió fiscal. Tot govern, en canvi, té la capacitat d’executar les mesures que decideix.

Catalunya és l’excepció. No tenim Estat sinó una comunitat autònoma, de manera que cap de les mesures possibles és a l’abast del govern català, sigui quin sigui, sinó del govern espanyol, que sí que en té, d’Estat. El govern català no pot apujar ni abaixar els impostos, si de cas ho aconseguiran els diputats catalans a Madrid, on són 47 entre 350. El govern català tampoc pot estimular fiscalment les empreses i la inversió, ni apujar les pensions i els subsidis, ni construir autopistes, línies de tren d’alta velocitat ni connexions ferroviàries de mercaderies amb la xarxa europea, ni gestionar els aeroports i els ports al servei de l’economia catalana, ni reformar el mercat de treball en cap sentit, ni abaixar les cotitzacions socials ni apujar-les. Res de tot això és competència catalana, depenem en tot i per tot de les decisions espanyoles.

També som excepcionals perquè és al nostre abast disposar cada any i sense cap cost, de més de 20.000 milions d’euros, més del 10% del PIB, si impedim que els espanyols ens segueixin robant, com han fet fins ara, aquests diners. Podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per 16 la inversió en obres públiques, i per 40 la quantitat dedicada a avals i crèdits a les empreses. Podríem triplicar els pressupostos dels ajuntaments, i augmentar un 60% el pressupost de la Generalitat. Podríem també rebaixar els impostos, IRPF i IVA inclosos, un 25%. Només que les cotitzacions socials pagades per les empreses i els treballadors catalans es dediquessin a pagar les pensions a Catalunya, i no que se les emporti Espanya, ens permetria apujar la pensió de cada jubilat i cada vídua 2.500 euros cada any, o rebaixar les cotitzacions un 20% mantenint les mateixes pensions. De l’any 2004 a l’any 2007 les empreses i els treballadors a Catalunya hem pagat en cotitzacions socials 88.945,2 milions euros, un 23,9% de tot l’Estat, però els pensionistes a Catalunya han rebut 75.847,8 milions, un 20,6% de tot l’Estat. En només quatre anys se n’han anat a Espanya per no tornar 13.097,2 milions d’euros, que les autoritats espanyoles han cobrat als catalans per regalar-los als espanyols.

Decidir sobre els nostres propis recursos era la promesa del nou Estatut, i la prova del seu fracàs és que res del que uns i altres debaten al Parlament de Catalunya poden decidir-ho ni executar-ho a Catalunya, si de cas influir o obligar que ho faci el govern espanyol. L’autonomisme no resol res, pot parlar a la gent dels seus problemes i d’un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res, perquè les competències i els diners els té el govern espanyol.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s’ha duplicat els darrers 10 anys, i més d’un 10% del PIB català se’n va cada any a Espanya i no torna, més de 20.000 milions d’euros i de 3.000 euros per persona i any; l’obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s’esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l’índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre el 1986 i el 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som pitjor que la mitjana de l’Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d’alta qualificació. L’any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l’Estat 201.050. Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre que els nostres estudiants només reben de l’Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8% del total, i els titulats de les universitats catalanes només són l’11% del total estatal. El resultat és a la vista, som els líders en fracàs escolar.

La crisi econòmica llança una crua llum sobre la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i potser es creuran que s’ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l’únic que poden fer. Fracassat l’Estatut i el finançament, sense cap possibilitat d’acabar amb l’espoli fiscal i el domini d’Espanya, reduïts a província escanyada i sense poder, engolits per una crisi paorosa sense competències i sense diners, només una cosa pràctica és a l’abast dels nostres representants perquè els catalans puguem decidir sobre els nostres propis recursos: un Estat propi per a Catalunya, la independència. Si ho fan, si governen un Estat, podran combatre la crisi i resoldre-la, tindran les eines i més de 20.000 milions d’euros per fer-ho. Si no ho fan, si continuen com someres a la sínia autonomista fracassada, només podran parlar-ne, en el buit i la irrellevància. Com que els catalans som dependents, tenim els polítics que ens pertoca: impotents."

Els que no es creguin les xifres i les dades, els que diguin, “això no pot ser”, nomès han de comprobar-ho a la contabilitat oficial del estat espanyol.

I els que desprès de llegir-ho, segueixin dient “si, bé, jo soc català, pero tambè em sento espanyol”, que s’ho facin mirar…

Coronel Von Rohaut