Posiblemente por miedo a una operación de fuerzas especiales a la manera de "Entebbe" (*), los libios gubernamentales han obstaculizado las dos pistas del aeropuerto de Trípoli al poner varios vehículos y contenedores que impiden el aterrizaje de aviones. 
"De la guerra actual contra Muammar al- Gaddafi se'n poden fer diversos judicis i gairebé tothom tindrà una part de raó. Que la intervenció té com a objectiu protegir la població líbia dels atacs del seu propi exèrcit té un fonament indiscutible. Si Gaddafi no hagués bombardejat els seus opositors, no hauria donat peu als governs occidentals a destruir les seves forces. Els que censuren aquesta intervenció haurien de tenir present que no es pot criticar l'actuació contra règims repressius en uns casos i alhora exigir la intervenció per raons humanitàries en d'altres.
L'ordre internacional no pot ser a la carta. O s'és pacifista i es toleren els règims més brutals i genocides, o s'accepta un codi internacional de mínims en matèria de drets humans que sols és vàlid si es fa complir mitjançant el Consell de Seguretat de l'ONU. Quan s'opta pel pacifisme il·limitat, desapareixen els dilemes: la violència és condemnable vingui d'on vingui, i aleshores s'accepta anar (o, més sovint, que d'altres vagin) a l'escorxador sense piular. Personalment, trobo aquest fatalisme profundament immoral, però també és cert que el recurs a la violència és sempre deplorable, perquè, en l'endimoniada complexitat de les motivacions, anivella l'agent i el seu objecte en la brutícia dels fets.
D'altra banda, és innegable que les democràcies són molt selectives en les seves intervencions i que sovint ignoren els drets humans per consideracions pragmàtiques, ja que es dóna el cas que els mateixos que ara s'arrengleren contra Gaddafi l'han festejat llargament. Sense anar més lluny, el mateix PSOE, que, des del govern espanyol, s'ha apressat a oferir una minsa cooperació militar a la coalició, ja havia donat als anys 80 una trista imatge de Felipe González abraçat a Gaddafi en una trobada de cossos que va obrir a Espanya les importacions de gas libi. Res a objectar, doncs, als qui afirmen que aquesta guerra, com la de l'Iraq i la de l'Afganistan, té un rerefons energètic, excepte que la indignació no s'adiu gaire amb la que va provocar la reducció de velocitat a l'entrada de Barcelona o l'increment del preu dels carburants, conseqüència de la pèrdua de control sobre els països productors de petroli.
Tot i la distribució de la raó moral a banda i banda del debat sobre la intervenció militar a Líbia, cal tenir en compte motius menys racionals, com ara la tendència a sobrevalorar les pròpies forces i l'incentiu que aquesta tendència suposa per a la violència. En un llibre titulat Confiança excessiva i guerra , Dominic Johnson analitza el paper que en l'evolució de l'espècie humana ha jugat el fenomen que ell anomena "il·lusions positives". Aquestes il·lusions, necessàries per a l'èxit de l'individu i fonamentals per al funcionament de qualsevol grup, suposen una sobrevaloració d'un mateix, una infravaloració correlativa dels rivals i un optimisme desmesurat respecte de les conseqüències d'un desafiament. La història està farcida de proves de l'existència d'aquest autoengany, que en determinats contexts resulta eficaç i que per això ha adquirit valor selectiu al llarg dels mil·lennis. Hi ha cultures on aquest tret és remarcable, i d'altres a les quals el seu dèficit, un excessiu tocar de peus a terra, les predisposa a ser subjugades i eventualment extingides.
El drama català consisteix a ser una cultura infradotada d'aquest tret subjectiu i tenir un rival històric hiperdotat de la tendència a la sobrevaloració i al bluf, una tendència que, com explica Johnson, és perillosa en tant que provoca guerres que una anàlisi objectiva i un càlcul dels costos impediria encetar. En la mesura que s'imposen en la pràctica, les il·lusions positives conviden a l'expansió (res té tant d'èxit com l'èxit), i al contrari, la constatació de l'autoengany pot portar a una resignació que paralitzi la voluntat i reforci les il·lusions positives del contrari, invitant-ne l'agressió. Espanya, a còpia de revesos militars, s'ha tornat un país pacífic en el terreny internacional, sense perdre, però, l'orgull desmesurat que la caracteritza segons Nietzsche. Tanmateix, en relació amb Catalunya, la sobrevaloració acumulada amb les repetides victòries repressives la predisposa a una il·lusió d'impunitat i un menyspreu irracional. A l'altra banda, els catalans pateixen la il·lusió de signe contrari, una desinclinació a defensar-se, un "deixar-ho córrer" individualment adaptatiu però col·lectivament letal.
Les il·lusions positives són essencials per a la normalitat dels individus. La seva absència, associada a baixos nivells d'agressivitat, aboca a la depressió i limita la capacitat d'anàlisi, portant a no considerar totes les opcions, emfasitzar les dades negatives i ignorar les positives. Es caracteritza, en definitiva, per una crònica sensació d'impotència. És el "no ens hem agradat" amb què Jordi Pujol descrigué la impotència per fer prevaler un Estatut de mínims que, tot i així, fou primer ribotat i després tombat amb delectació i sarcasme d'una Espanya la convivència amb la qual aquell Estatut pretenia fer viable."
Coronel Von Rohaut
Pues va a ser que no. Ni derribado ni abatido, como han dicho varios medios. Un AWACS "Sentry" detectó el vuelo de un avión que violaba la exclusión aérea y llamó una patrulla de "Rafales" que serían los que estaban más cerca.
Finalmente Pujol se ha caído del burro y ha tenido que aceptar que solo la independencia puede salvar nuestra economía y bienestar, nuestra nación y nuestra personalidad, lengua y cultura.
Pero, posiblemente influido y marcado por sus años de cultivar las "amistades peligrosas" del Rey Borbón, de ser elegido "Español del Año" por la prensa cavernaria y mesetaria, y de hacer equilibrios para seguir engañando a su pueblo e, incluso, a muchos de sus electores, Pujol la ha vuelto a cagar.
Cuando afirma, y lo ha escrito: "La independencia de Catalunya es económicamente viable pero políticamente difícil".
No señor ¡coño! Lo grave, incluso muy grave, sería que la independencia fuera económicamente inviable, lo que la haría imposible y casi indeseable. Pero si es viable, como muy bien indica, toda posible dificultad política se desvanece ya que solo depende de una decisión, política, por cierto.
Con problemas que habrá que resolver y complicidades extranjeras que habrá que buscar, encontrar y cultivar. Pero solo ésto...
Coronel Von Rohaut
Para compensar (como hacen los árbitros de fútbol cuando, después de favorecer a un equipo con un inexistente penalty a favor, lo equilibran con una expulsión dudosa) (*), voy a hacer continuación a mi anterior entrada, sobre la excelencia de los penes negros, poniendo en duda su capacidad intelectiva.
Al parecer se ha publicado un estudio que clasifica los países según la longitud media de los miembros viriles de sus habitantes masculinos.
Cuando se ve actuar al danés Fog Rasmussen y a la muy fea inglesa Cathy Ashton, mucha gente, cada día más, encuentra más a faltar, tanto al frente de la NATO/OTAN como de la Alta Representación de Defensa y Relaciones Exteriores de la UE, al bueno del español Javier Solana.
Acaba de fallecer y que Dios la tenga en su gloria, Elizabeth Taylor, una de las bellezas del ya fenecido Hollywood de las grandes estrellas.
Claude Guéant, Ministro del Interior de Francia y hasta hace poco Secretario de la Presidencia y eminencia gris de Sarkozy, ha utilizado la palabra "cruzada" en el mismo sentido que yo o sea, nada peyorativa. Y ha dicho que le encantaba que Sarkozy hubiera liderado "la cruzada", al referirse a las "frappes" contra el dictador de Libia.
Acabo de leer que el gran amor, y que duró hasta la muerte de él, de Sir Winston Churchill fue una tal Odette Pol Roger, esposa de un cosechero de champagne francés; o sea, un amor asimétrico y adúltero "comme il faut".
Un profesor de la Universidad de Princeton (New Jersey) USA, Carles Boix, afirma en un artículo de hoy que la iglesia catalana sería una de las organizaciones más beneficiadas de la independencia de Catalunya.
