.jpg)
Coronel Von Rohaut
(En la imagen: "La Batalla de Tetuán", de Fortuny, con la participación de los voluntarios catalanes de África, bajo el mando del General Prim)
Trinxeres, presons i l'OTAN: Catalunya compleix
Dijous, 22 de maig de 2014
Les presons no donen vots, l'OTAN tampoc. Les presons són incòmodes, com l'OTAN. Gestionar les presons és complex, també ho és ser a l'Aliança Atlàntica. Per què, doncs, no deixar-ho estar, i cercar solament el costat còmode de la llibertat?
Per què no imitar l'adolescent que es creu gran per a poder tornar tard a casa, però que alhora no es considera prou adult per a contribuir a les finances familiars? Per què no somniar en ser neutrals, deixant la primera i principal funció de tot estat en mans alienes?
La temptació és forta, i alguns països hi han caigut. Sovint realitats artificials, o preteses nacions mancades d'honor. A primera vista poden semblar estats simpàtics, però quan es giren tothom els mira amb menyspreu.
Per sort, Catalunya és quelcom molt diferent. Una de les nacions més antigues d'Europa, bressol de la democràcia parlamentària. Mare del dret marítim, amb una sòlida tradició militar.
Catalunya és una nació autèntica, amb mil anys d'història. Esclavitzada durant tres segles, ha cercat en tot moment la llibertat. Una llibertat entesa sempre com a l'altra cara de la responsabilitat.
Fa cent anys, sense un exèrcit propi per a lluitar al costat de les democràcies germanes, milers de catalans es presentaren voluntaris. Molts moriren a les trinxeres del Front Occidental. La manca d'estat no fou excusa, el deure no perdona.
Fa trenta anys, amb algunes engrunes d'autonomia, la Generalitat lluità per a gestionar les presons. Era la manera de dir "volem ser estat" quan encara no es podia dir. Això és l'estat, el monopoli sobre la força a un territori, les presons són estat.
La següent batalla fou la conversió dels Mossos d'Esquadra en policia integral. Fou la segona gran passa envers l'estat. Això és l'estat, el monopoli sobre la força a un territori, la policia és estat.
No en tenim prou però, tenim sed de llibertat, volem tornar al concert de les nacions lliures del món, i per tant ara toca reconstruir les Forces Armades. És la tercera gran passa envers l'estat. Això és l'estat, el monopoli sobre la força a un territori, les Forces Armades són estat.
No serà fàcil, caldrà ser valents. Tant valents com els voluntaris que fa 100 anys deixaren enrere llar i família per a passar fred i gana a una trinxera sota foc enemic. Tant valents com el President Pujol fa 30 anys, quan enlloc de reclamar les competències sobre festes majors es va fer càrrec de les presons.
Un cop més sentirem crítiques. Les mateixes crítiques d'aquells que fa 100 anys no entengueren que l'arbre de la llibertat s'ha de regar amb sang regularment. Les mateixes crítiques d'aquells que fa 30 anys no varen entendre que un govern amb vocació d'estat no pot triar les competències i agafar-ne solament les simpàtiques, com els nens que es mengen les patates fregides i deixen la verdura.
Davant les crítiques, potser en algun moment dubtarem. No ens ha d'avergonyir, dubtar és humà. Valent no és qui no té dubtes, ans qui els supera mogut per valors superiors com l'honor i el deure. Serà moguts per aquests valors superiors, que tornarem. Tornarem a ser plenament lliures, i tornarem a ser plenament responsables. Responsables de la nostra seguretat, i de contribuir a la seguretat col.lectiva dels nostres socis i aliats.
Catalunya torna, en un moment en que, més que mai, l'Aliança Atlàntica necessita reforçar la seva cohesió interna i les seves capacitats en tots els camps. L'OTAN necessita socis seriosos, és a dir l'OTAN necessita Catalunya, una Catalunya lliure, no esclava. Catalunya també necessita l'OTAN, no solament com a pilar fonamental de la seva seguretat, ans també com a confirmació de que ha recuperat la seva dignitat: quan l'esclau agafa l'espasa, ja ha deixat de ser esclau, dur armes és privilegi d'homes lliures.
Alex Calvo
Guest professor, Nagoya University (Japan)
La temptació és forta, i alguns països hi han caigut. Sovint realitats artificials, o preteses nacions mancades d'honor. A primera vista poden semblar estats simpàtics, però quan es giren tothom els mira amb menyspreu.
Per sort, Catalunya és quelcom molt diferent. Una de les nacions més antigues d'Europa, bressol de la democràcia parlamentària. Mare del dret marítim, amb una sòlida tradició militar.
Catalunya és una nació autèntica, amb mil anys d'història. Esclavitzada durant tres segles, ha cercat en tot moment la llibertat. Una llibertat entesa sempre com a l'altra cara de la responsabilitat.
Fa cent anys, sense un exèrcit propi per a lluitar al costat de les democràcies germanes, milers de catalans es presentaren voluntaris. Molts moriren a les trinxeres del Front Occidental. La manca d'estat no fou excusa, el deure no perdona.
Fa trenta anys, amb algunes engrunes d'autonomia, la Generalitat lluità per a gestionar les presons. Era la manera de dir "volem ser estat" quan encara no es podia dir. Això és l'estat, el monopoli sobre la força a un territori, les presons són estat.
La següent batalla fou la conversió dels Mossos d'Esquadra en policia integral. Fou la segona gran passa envers l'estat. Això és l'estat, el monopoli sobre la força a un territori, la policia és estat.
No en tenim prou però, tenim sed de llibertat, volem tornar al concert de les nacions lliures del món, i per tant ara toca reconstruir les Forces Armades. És la tercera gran passa envers l'estat. Això és l'estat, el monopoli sobre la força a un territori, les Forces Armades són estat.
No serà fàcil, caldrà ser valents. Tant valents com els voluntaris que fa 100 anys deixaren enrere llar i família per a passar fred i gana a una trinxera sota foc enemic. Tant valents com el President Pujol fa 30 anys, quan enlloc de reclamar les competències sobre festes majors es va fer càrrec de les presons.
Un cop més sentirem crítiques. Les mateixes crítiques d'aquells que fa 100 anys no entengueren que l'arbre de la llibertat s'ha de regar amb sang regularment. Les mateixes crítiques d'aquells que fa 30 anys no varen entendre que un govern amb vocació d'estat no pot triar les competències i agafar-ne solament les simpàtiques, com els nens que es mengen les patates fregides i deixen la verdura.
Davant les crítiques, potser en algun moment dubtarem. No ens ha d'avergonyir, dubtar és humà. Valent no és qui no té dubtes, ans qui els supera mogut per valors superiors com l'honor i el deure. Serà moguts per aquests valors superiors, que tornarem. Tornarem a ser plenament lliures, i tornarem a ser plenament responsables. Responsables de la nostra seguretat, i de contribuir a la seguretat col.lectiva dels nostres socis i aliats.
Catalunya torna, en un moment en que, més que mai, l'Aliança Atlàntica necessita reforçar la seva cohesió interna i les seves capacitats en tots els camps. L'OTAN necessita socis seriosos, és a dir l'OTAN necessita Catalunya, una Catalunya lliure, no esclava. Catalunya també necessita l'OTAN, no solament com a pilar fonamental de la seva seguretat, ans també com a confirmació de que ha recuperat la seva dignitat: quan l'esclau agafa l'espasa, ja ha deixat de ser esclau, dur armes és privilegi d'homes lliures.
Alex Calvo
Guest professor, Nagoya University (Japan)
No hay comentarios:
Publicar un comentario