Como el señor Comes, yo también favorecería un ejército común europeo pero, como que y como decimos en catalán, "lo més calent está a l'aigüera", yo favorecería la inmediata creación de un ejército catalán propio tan pronto consiguiéramos un estado nacional.
Reproduzco tal escrito, que me he ahorrado de escribir...
Coronel Von Rohaut
“........................Molts dels que signen manifestos pacifistes són els mateixos que es lamenten que les potències internacionals no vinguessin a enderrocar Franco després de la seva victòria l’any 1939”
L’exèrcit català:
necessitat humanitària
"Allà moren
a l’engròs: aquí signem manifestos demanant no tenir un exèrcit que potser un
dia podria salvar-los"
Un
dels entrebancs que potser ens impediran arribar a consensuar un estat propi és
el que ens suggereix, com a punt previ, arribar a establir el model d’estat que
volem. El repertori és ampli: hi ha estats totalitaris i autoritaris, però dins
la gamma democràtica n’hi ha també diverses varietats: estats “socials” —com ho
és Espanya segons la Constitució del 78—, i estats “liberals”, o “neoliberals”,
els que potser estan més preocupats per la llibertat que no per la igualtat,
afavorint més el desplegament econòmic que no la redistribució de la riquesa.
D’aquests n’existeixen uns quants, i bona part del nostre sobiranisme n’és tan
al·lèrgic que sembla que s’estima més ser autonomia espanyola “social” que no
estat català “liberal”. Això almenys es desprèn de moltes declaracions
d’intencions.
En aquesta línia —definir el futur estat català, el seu model, etc.— s’han pronunciat un centenar de personalitats del país, que han signat un manifest contra la possibilitat que Catalunya tingui un exèrcit si arriba a gaudir d’unes vertaderes estructures d’estat. Deixem de banda la precipitació de la proposta —un pèl còmica; encara no tenim nòvia i ja pensem en el divorci…—, i preguntem-nos si té sentit demanar que una democràcia de qualitat no tingui un exèrcit.
Per molta gent, un exèrcit equival a guerra, destrucció, mort indiscriminada i abús total. Voldrien que la futura Catalunya independent quedés allunyada d’aquestes barroeries. El problema, però, és que en el segle XXI els exèrcits ja no tenen, al servei de les democràcies, la missió de fer guerres de conquesta —i per tant tampoc de defensar-se dels atacs de cap altra democràcia—, sinó més aviat de salvar vides humanes que pateixen els desastres de les guerres civils o els genocidis.
Jo també sóc partidari de no tenir exèrcit: sóc partidari d’un exèrcit únic europeu, que rebaixaria la despesa militar dels països membres i que facilitaria que la Unió Europea tingués possibilitats d’emprendre les seves accions militars sense la tutela dels Estats Units.
Ara mateix, a Mali, estem veient una intervenció militar legítima i digna. Les notícies de TV3 ens mostren com els malians reben els soldats francesos i al president Hollande com alliberadors; gràcies a l’exèrcit francès els homes de Mali han deixat de ser perseguits i morts, i de rebre tortures dels islamistes, i s’ha contribuït a l’alliberament de les dones, que no podien ni sortir al carrer. Amb només una baixa francesa: quantes vides innocents no s’han salvat? Com és que no estem disposats a admetre que hi ha intervencions legítimes dels exèrcits al servei de la pau? Com puc negar al meu país la possibilitat que enviï un exèrcit a salvar vides humanes a uns quants milers de quilòmetres de distància?
Quan els hutus i els tutsis es massacraven davant la passivitat internacional —Ruanda, 1994—, en un genocidi que va costar un milió de vides humanes escapçades a cop de matxet: quants pacifistes no se’n van voler adonar que era necessària una intervenció militar per aturar aquella carnisseria? Quants de laments no hi ha hagut després, del propi Bill Clinton o de Kofi Annan, fustigant-se per no haver enviat un exèrcit amb celeritat? Tan sols amb un efectiu armat d’un milenar de soldats s’haurien salvat centenars de dones i nens tutsis.
A mi m’hauria agradat una intervenció armada a Ruanda, com m’agradaria ara mateix a Síria, on un règim assassí ha massacrat més de 100.000 vides humanes —xifres de TV3— que només exigien reformes democràtiques, o com a mínim la caiguda d’un dictador. Allà moren a l’engròs: aquí signem manifestos demanant no tenir un exèrcit que potser un dia podria anar pel món parant aquest farciment de fosses comunes a mans de tirans infames.
Molts dels que signen manifestos pacifistes són els mateixos que es lamenten que les potències internacionals no vinguessin a enderrocar Franco després de la seva victòria l’any 1939… Potser hauria costat vides, sí, no ho nego: però us imagineu si a Espanya i Catalunya haguéssim gaudit d’una democràcia l’any 1941 gràcies a les forces armades aliades? Quan de dolor, exili, tortures i assassinats ens hauríem estalviat? És pitjor la guerra que una dictadura feixista i eliminacionista de la diversitat cultural? No rebríeu ben contents un exèrcit estranger a Catalunya si Espanya aturés per la força de les armes —i amb violència assassina— les nostres pacífiques intencions independentistes?
¿No hauria estat molt bé poder llençar Franco a l’abocador de la història l’any 1940 i no l’any 1975? Aquests pacifistes: haurien donat suport a les armes de les República espanyola contra l’alçament de Franco? No haurien defensat —com Joan Sales i l’exèrcit de Catalunya— les seves institucions enfront de la tirania? Doncs resulta que avui en dia els exèrcits serveixen per això —no per fer ridícules guerres d’agressió—: per salvar institucions democràtiques i aturar exterminis de masses. Com és possible titllar el franquisme de ‘genocidi contra Catalunya’ i alhora ser un pacifista absolut, és a dir, no disposat a admetre que els exèrcits serveixen per a parar genocidis? O potser temen que l’exèrcit català ocuparà París?
S’han de llegir els llibres d’història, i s’han de llegir els teòrics de la guerra i de les intervencions militars. Davant d’això no es pot tenir una actitud ingènua, d’adolescent purità que basteix les seves idees sobre quatre imatges de la guerra del Vietnam vistes en alguna pel·lícula.
A mi no m’agraden les armes ni la violència, però sé que hi ha guerres que s’han de parar, hi ha genocidis que s’han de tallar, i vides humanes que s’han de salvar. Vull un exèrcit únic europeu —professional i competent, humanitari—, i per descomptat amb participació catalana, com hi ha ara mateix catalans a l’exèrcit espanyol, desplegat en diverses missions humanitàries (Bòsnia, Afganistan, Txad…). Un exèrcit que aturi exterminis de masses, un exèrcit que vetlli per la vida dels que són atonyinats simplement perquè lluny de casa nostra pensen com nosaltres i demanen un respecte per a la pluralitat i per a les seves pròpies vides.
En aquesta línia —definir el futur estat català, el seu model, etc.— s’han pronunciat un centenar de personalitats del país, que han signat un manifest contra la possibilitat que Catalunya tingui un exèrcit si arriba a gaudir d’unes vertaderes estructures d’estat. Deixem de banda la precipitació de la proposta —un pèl còmica; encara no tenim nòvia i ja pensem en el divorci…—, i preguntem-nos si té sentit demanar que una democràcia de qualitat no tingui un exèrcit.
Per molta gent, un exèrcit equival a guerra, destrucció, mort indiscriminada i abús total. Voldrien que la futura Catalunya independent quedés allunyada d’aquestes barroeries. El problema, però, és que en el segle XXI els exèrcits ja no tenen, al servei de les democràcies, la missió de fer guerres de conquesta —i per tant tampoc de defensar-se dels atacs de cap altra democràcia—, sinó més aviat de salvar vides humanes que pateixen els desastres de les guerres civils o els genocidis.
Jo també sóc partidari de no tenir exèrcit: sóc partidari d’un exèrcit únic europeu, que rebaixaria la despesa militar dels països membres i que facilitaria que la Unió Europea tingués possibilitats d’emprendre les seves accions militars sense la tutela dels Estats Units.
Ara mateix, a Mali, estem veient una intervenció militar legítima i digna. Les notícies de TV3 ens mostren com els malians reben els soldats francesos i al president Hollande com alliberadors; gràcies a l’exèrcit francès els homes de Mali han deixat de ser perseguits i morts, i de rebre tortures dels islamistes, i s’ha contribuït a l’alliberament de les dones, que no podien ni sortir al carrer. Amb només una baixa francesa: quantes vides innocents no s’han salvat? Com és que no estem disposats a admetre que hi ha intervencions legítimes dels exèrcits al servei de la pau? Com puc negar al meu país la possibilitat que enviï un exèrcit a salvar vides humanes a uns quants milers de quilòmetres de distància?
Quan els hutus i els tutsis es massacraven davant la passivitat internacional —Ruanda, 1994—, en un genocidi que va costar un milió de vides humanes escapçades a cop de matxet: quants pacifistes no se’n van voler adonar que era necessària una intervenció militar per aturar aquella carnisseria? Quants de laments no hi ha hagut després, del propi Bill Clinton o de Kofi Annan, fustigant-se per no haver enviat un exèrcit amb celeritat? Tan sols amb un efectiu armat d’un milenar de soldats s’haurien salvat centenars de dones i nens tutsis.
A mi m’hauria agradat una intervenció armada a Ruanda, com m’agradaria ara mateix a Síria, on un règim assassí ha massacrat més de 100.000 vides humanes —xifres de TV3— que només exigien reformes democràtiques, o com a mínim la caiguda d’un dictador. Allà moren a l’engròs: aquí signem manifestos demanant no tenir un exèrcit que potser un dia podria anar pel món parant aquest farciment de fosses comunes a mans de tirans infames.
Molts dels que signen manifestos pacifistes són els mateixos que es lamenten que les potències internacionals no vinguessin a enderrocar Franco després de la seva victòria l’any 1939… Potser hauria costat vides, sí, no ho nego: però us imagineu si a Espanya i Catalunya haguéssim gaudit d’una democràcia l’any 1941 gràcies a les forces armades aliades? Quan de dolor, exili, tortures i assassinats ens hauríem estalviat? És pitjor la guerra que una dictadura feixista i eliminacionista de la diversitat cultural? No rebríeu ben contents un exèrcit estranger a Catalunya si Espanya aturés per la força de les armes —i amb violència assassina— les nostres pacífiques intencions independentistes?
¿No hauria estat molt bé poder llençar Franco a l’abocador de la història l’any 1940 i no l’any 1975? Aquests pacifistes: haurien donat suport a les armes de les República espanyola contra l’alçament de Franco? No haurien defensat —com Joan Sales i l’exèrcit de Catalunya— les seves institucions enfront de la tirania? Doncs resulta que avui en dia els exèrcits serveixen per això —no per fer ridícules guerres d’agressió—: per salvar institucions democràtiques i aturar exterminis de masses. Com és possible titllar el franquisme de ‘genocidi contra Catalunya’ i alhora ser un pacifista absolut, és a dir, no disposat a admetre que els exèrcits serveixen per a parar genocidis? O potser temen que l’exèrcit català ocuparà París?
S’han de llegir els llibres d’història, i s’han de llegir els teòrics de la guerra i de les intervencions militars. Davant d’això no es pot tenir una actitud ingènua, d’adolescent purità que basteix les seves idees sobre quatre imatges de la guerra del Vietnam vistes en alguna pel·lícula.
A mi no m’agraden les armes ni la violència, però sé que hi ha guerres que s’han de parar, hi ha genocidis que s’han de tallar, i vides humanes que s’han de salvar. Vull un exèrcit únic europeu —professional i competent, humanitari—, i per descomptat amb participació catalana, com hi ha ara mateix catalans a l’exèrcit espanyol, desplegat en diverses missions humanitàries (Bòsnia, Afganistan, Txad…). Un exèrcit que aturi exterminis de masses, un exèrcit que vetlli per la vida dels que són atonyinats simplement perquè lluny de casa nostra pensen com nosaltres i demanen un respecte per a la pluralitat i per a les seves pròpies vides.
No hay comentarios:
Publicar un comentario