Hoy ya encuentro el análisis de Xavier Sala i Martín, Profesor de Economía de la Columbia University of New York y, prácticamente, mi economista de cabecera.
Varias de las cosas que dice yo ya las había ido adelantando aquí mismo y alguna hace casi nada. Pero como que él dice más y mejor, en lugar de andarme por las ramas lo reproduzco integramente:
"Xavier Sala i Martin i el finançament"
Acabo de llegir el document del finançament i la meva primera impressió és: sembla una broma de mal gust!
Com que he d’anar a dormir d’hora (dema tinc Basté de bon mati i m’he de llegir TOTS els diaris abans d’anar-hi), us deixo amb alguns pensaments.
(1) Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009, ni el 2010, ni el 2011. Puigcercós ha sortit a dir que estava molt feliç perquè havia guanyat el pols amb l’Estat Espanyol. Amic Joan: no has guanyat res fins que no et diguin que el que ens compensaran al 2012 és més gran del que et fotran pel camí.
(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.
(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal. És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col•loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.
(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n). És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals). Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia). Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu que el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.
(5) Parlant del fons de garantia de serveis públics que mencionava a l’apartat anterior. La Generalitat ha dit durant mesos que el seu OBJECTIU MINIM IRRENUNCIABLE era que les comunitats dediquessin un màxim dels 65% seus recursos a aquest fóns comú i que la resta pogués ser utilitzat a discreció del govern de la Generalitat. L’acord diu que aquesta quantitat serà del 80%!!! Sembla que s’han saltat l’objectiu mínim irrenunciable en uns 15 punts i que, al cap i a la fi, no era tan irrenunciable.
Resum, a l’espera d’una segona lectura, la meva primera impressió després de llegir aquest document, és que els polítics del govern ens estan prenent el pel i ens volen fer combregar amb rodes de molí, tot fent veure que estem davant d’un gran acord quan en realitat, estem davant d’un acord que no te res concretat fins el 2012 (i ves a saber on seran els polítics que ara volen conservar la cadira al 2012) i que vulnera aspectes clau d’un estatut que clarament era un estatut de rebaixes aconseguit a base de pagar un preu extravagant. Vist això les preguntes que tots plegats ens hem de fer són:
(1): per aquesta misèria valia la pena lluitar i patir tant?
(2): veient lo garrepes que són els dirigents espanyols amb els nostres diners (i figura que aquests són els que havien de ser-nos més favorables) i veient lo covards que són els dirigents que figura que havien de plantar cara però que s’estimen més la cadira que al país, realment val la pena seguir per aquest camí de negociar, desgastar-se i, al final, aconseguir les engrunes... a més de l’odi i els insults constants de tots els espanyols?
Xavier Sala i Martin
Si encuentro alguna novedad o alguna otra aclaración importante, volveré sobre el tema, si no, aquí lo dejo cerrado pues ya me da asco.
Y como digo siempre y no me cansaré de repetir, solo conseguiremos lo que necesitamos cuando seamos un Estado libre, independiente y plenamente soberano. Dueño de nuestros recursos y de nuestro destino. Garante de nuestra historia, de nuestra cultura y personalidad propia.
"Visca Catalunya lliure et delenda est Castilla"
Coronel Von Rohaut
Varias de las cosas que dice yo ya las había ido adelantando aquí mismo y alguna hace casi nada. Pero como que él dice más y mejor, en lugar de andarme por las ramas lo reproduzco integramente:
"Xavier Sala i Martin i el finançament"
Acabo de llegir el document del finançament i la meva primera impressió és: sembla una broma de mal gust!
Com que he d’anar a dormir d’hora (dema tinc Basté de bon mati i m’he de llegir TOTS els diaris abans d’anar-hi), us deixo amb alguns pensaments.
(1) Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009, ni el 2010, ni el 2011. Puigcercós ha sortit a dir que estava molt feliç perquè havia guanyat el pols amb l’Estat Espanyol. Amic Joan: no has guanyat res fins que no et diguin que el que ens compensaran al 2012 és més gran del que et fotran pel camí.
(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.
(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal. És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col•loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.
(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n). És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals). Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia). Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu que el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.
(5) Parlant del fons de garantia de serveis públics que mencionava a l’apartat anterior. La Generalitat ha dit durant mesos que el seu OBJECTIU MINIM IRRENUNCIABLE era que les comunitats dediquessin un màxim dels 65% seus recursos a aquest fóns comú i que la resta pogués ser utilitzat a discreció del govern de la Generalitat. L’acord diu que aquesta quantitat serà del 80%!!! Sembla que s’han saltat l’objectiu mínim irrenunciable en uns 15 punts i que, al cap i a la fi, no era tan irrenunciable.
Resum, a l’espera d’una segona lectura, la meva primera impressió després de llegir aquest document, és que els polítics del govern ens estan prenent el pel i ens volen fer combregar amb rodes de molí, tot fent veure que estem davant d’un gran acord quan en realitat, estem davant d’un acord que no te res concretat fins el 2012 (i ves a saber on seran els polítics que ara volen conservar la cadira al 2012) i que vulnera aspectes clau d’un estatut que clarament era un estatut de rebaixes aconseguit a base de pagar un preu extravagant. Vist això les preguntes que tots plegats ens hem de fer són:
(1): per aquesta misèria valia la pena lluitar i patir tant?
(2): veient lo garrepes que són els dirigents espanyols amb els nostres diners (i figura que aquests són els que havien de ser-nos més favorables) i veient lo covards que són els dirigents que figura que havien de plantar cara però que s’estimen més la cadira que al país, realment val la pena seguir per aquest camí de negociar, desgastar-se i, al final, aconseguir les engrunes... a més de l’odi i els insults constants de tots els espanyols?
Xavier Sala i Martin
Si encuentro alguna novedad o alguna otra aclaración importante, volveré sobre el tema, si no, aquí lo dejo cerrado pues ya me da asco.
Y como digo siempre y no me cansaré de repetir, solo conseguiremos lo que necesitamos cuando seamos un Estado libre, independiente y plenamente soberano. Dueño de nuestros recursos y de nuestro destino. Garante de nuestra historia, de nuestra cultura y personalidad propia.
"Visca Catalunya lliure et delenda est Castilla"
Coronel Von Rohaut
No hay comentarios:
Publicar un comentario