A los catalanes, estos joputas de españoles. Y no solo en el plano económico, el que más nos jode, si no en el plano político, como el de nuestra proyección exterior, tan necesaria y que, con la excusa de la maldita crisis y la necesaria austeridad, nos lo quieren prohibir, reducir, quitar todo.
Como explica muy bien el periodista e historiador Toni Soler en éste artículo que sigue.
Coronel Von Rohaut
En diuen austeritat
TONI SOLER
INNEGOCIABLE. La dèria per suprimir les delegacions exteriors de la Generalitat ja no només és cosa de la caverna madrilenya, sinó que comença a aflorar en mitjans molt més proclius a l'actual govern català, la qual cosa confirma que s'està adobant el terreny per a una retallada severa de la diplomàcia catalana en la negociació dels pressupostos del 2012. Efectivament, com avui explica aquest diari, hi haurà menys delegacions i de menor rang. Convé recordar que el PP català ho ha posat com a condició in-ne-go-ci-a-ble, a més d'oblidar la taxa turística i l'euro per recepta (i encara podem donar gràcies al cel: ja no exigeixen que tornin les corrides de toros). Si es confirma l'acord de CiU amb els populars, "les ambaixades d'en Carod" quedaran minimitzades, la qual cosa serà, sens dubte, la primera gran victòria ideològica del PP català.
EXPORTACIONS. Perquè, no cal insistir-hi, es tracta d'una qüestió ideològica emmascarada per hipòcrites proclames d'austeritat. Sense dubte, les delegacions exteriors costen diners. Potser massa diners, no diré que no. Però el que es qüestiona de veritat és la presència internacional de la Generalitat -és a dir, de Catalunya-. El que vol el PP és que, amb la cançoneta d'"evitar duplicitats", Catalunya no existeixi a l'exterior. Si han ficat la banya en aquest tema és, precisament, perquè les ambaixades compleixen una important funció política, però sobretot econòmica, comercial i cultural. Gasten massa? Estan mal gestionades? Parlem-ne. Però que la Generalitat impulsi i empari la internacionalització econòmica i cultural de Catalunya és una necessitat indiscutible. Recordem, ja que la única prioritat és la lluita contra la crisi, que les exportacions catalanes han crescut un 16% l'últim any, i han refermat el seu lideratge en el marc espanyol. El manteniment d'aquesta tendència és absolutament clau per a la recuperació econòmica.
COMPARACIONS. La Generalitat té delegacions a Madrid, Brussel·les, Londres, Berlín, París, Nova York i Buenos Aires. Són oficines que concentren esforços que abans estaven dispersos, que visibilitzen una unitat d'acció. Això no va ser un invent de Carod-Rovira, sinó la continuïtat lògica de la política exterior que van impulsar els governs de Jordi Pujol. Si es tracta de retallar, retallem. Però sense acceptar lliçons d'austeritat de qui no en pot donar. Comparem, per exemple, la presència de Catalunya i Espanya a França. La Generalitat té una única delegació a París que concentra l'Institut Ramon Llull, Acció 10 (l'antic Copca), l'ICIC i l'oficina de promoció turística. I això és tot. El ministeri espanyol d'Afers Estrangers té a la capital francesa una ambaixada amb dues agregadories; conselleries d'hisenda, educació, treball, indústria, medi ambient i informació; una oficina de promoció turística i comercial, a més del col·legi espanyol i la seu de l'Institut Cervantes. Però és que, a més, té tentacles per tot el territori francès: catorze consolats i viceconsolats -en nuclis de dubtosa importància geoestratègica com Toló, Besançon i Metz-, a més de quatre seus territorials de l'Institut Cervantes i cinc consolats honoraris. Tot això, només a França! I Espanya, com qualsevol estat, té unes 180 ambaixades als cinc continents. Amb els seus cotxes oficials, les seves recepcions i les carretades de Ferrero Rocher. Parlem d'austeritat? Per què no parlem, més aviat, de cinisme?
