En un artículo de ayer lo exponía Vicenç Villatoro en el periódico "ARA", cuyo artículo reproduzco íntegro. Claro que es en catalán y si no lo entiendes es porqué no quieres...
Coronel Von Rohaut
(PS) El monumento a la Constitución Española, en la imagen, es ilustrativo: es un embudo, y ya se conoce su ley...
El nacionalisme en
té la culpa
VICENÇ VILLATORO
| Actualitzada el 01/08/2012 00:00
Hi ha qui diu i escriu que el nacionalisme té una part important de culpa
en la crisi econòmica actual o, si més no, en el plus de crisi que patim aquí.
Que per culpa del nacionalisme s'han pres decisions i s'han assumit despeses
que no corresponien a la racionalitat econòmica i a les possibilitats reals,
sinó a prejudicis ideològics, a intents de forçar la realitat en nom de la
ideologia, i que això participa en la mala situació actual. Personalment, hi
estic d'acord, sempre que no convertim el nacionalisme en l'única causa de la
crisi. Però sí que n'ha estat un mutiplicador dels efectes.
El projecte nacional espanyol, d'inspiració francesa, allò que anomenem el
nacionalisme espanyol -i que els que el practiquen no anomenen de cap manera,
perquè no el reconeixen o no se n'adonen- ha generat dues necessitats
ideològiques. Una, superar un cert complex d'inferioritat en relació amb Europa
i el món occidental, que va tenir com a punt culminant la crisi del 1898.
L'altra, aconseguir construir la nació espanyola, a partir de l'Estat, fent que
la consciència nacional espanyola sigui compartida per tots els ciutadans:
construir una identitat nacional espanyola unitària i homogènia. En aquest
objectiu competeix amb els nacionalismes dits perifèrics, especialment el basc
i el català. Podríem dir que el projecte nacional espanyol té dos objectius
ideològics fundacionals: cosir Espanya com a nació i fer lluir Espanya al món.
En nom d'aquests objectius ideològics, d'aquest projecte nacionalista, que
França va dur a terme amb èxit, s'han pres decisions i s'han assumit despeses
que van contra tota lògica econòmica o pràctica. L'excés d'ideologia ha fet
cometre errors i embarcar-se en projectes desproporcionats, que no es poden
mantenir econòmicament. És per això que el nacionalisme és en part culpable de
la crisi: perquè ha dictat decisions contraproduents des del punt de vista
econòmic i ha ajudat a un endeutament extraordinari de l'Estat en operacions no
rendibles des del punt de vista pràctic i explicables només des del punt de
vista ideològic.
No costa gaire fer la llista d'aquestes decisions. N'hi ha en les
infraestructures: la xarxa d'alta velocitat ferroviària espanyola tenia per
objectiu explícit i verbalitzat cosir Espanya, vertebrar Espanya. Un objectiu
ideològic, nacionalista. I el que s'ha fet és irracional, inassumible, caríssim
i poc útil. La xarxa d'infraestructures espanyola no respon a necessitats
econòmiques, sinó ideològiques, del projecte nacional. El mateix passa en
altres camps. La superació del vell complex d'inferioritat ha portat a una
projecció de l'espanyolitat al món carregada de megalomania i desproporció.
Moltes ambaixades espanyoles pel món estan dimensionades amb un criteri més
ideològic que pràctic, en la versió espanyola de la grandeur francesa.
I no tan sols ambaixades.
Però la gran aposta del projecte nacional espanyol més lligada a
necessitats ideològiques que no pas a possibilitats i necessitats pràctiques és
aquest esforç sobrehumà per convertir Madrid en la capital absoluta de la
península Ibèrica -econòmica, cultural, política, financera-, i en el gran pol
de l'Europa del sud, que no tan sols es menja i marginalitza ciutats com
Barcelona, València i Lisboa, sinó que voldria competir amb Roma, París i
Berlín i contrapesar-les. Aquesta acumulació ha estat econòmicament nefasta,
desmesurada i ha suposat estirar més el braç que la màniga per raons purament
ideològiques. Per nacionalisme.
Per tant, si Espanya
es pogués treure del damunt aquesta doble necessitat ideològica d'exhibir grandeur a
l'exterior i d'assimilar en un model unitari i homogeni tots els ciutadans i
els territoris de l'Estat, estaria en molt millors condicions per sortir de la
crisi. Si no volgués per raons ideològiques conservar com a homogeni un
territori divers i amb dinàmiques no confluents, les coses li anirien millor
econòmicament. Si no volgués competir amb els nacionalismes perifèrics i es
concentrés a aconseguir que els seus ciutadans visquessin millor, té potencial
per sortir-se'n. En altres paraules, per a Espanya seria un bon negoci la
independència de Catalunya, des del punt de vista econòmic. Certament, perdria
recursos que són drenats per l'Estat. Però podria fer polítiques a la mida de
les seves necessitats reals i no de les seves necessitats ideològiques. Amb polítiques
dictades per la raó i no pel sentiment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario