No me resisto a copiar, a continuación, la respuesta que, a su vez, le ha dedicado hoy el catedrático de Princeton, Carles Boix. y uno de los 6 componentes del "Colectivo Wilson", junto con Sala i Martín, Pol Antrás, etc.
- Lo siento por los que no son políglotas, pero es en catalán.
- Es duro de leer porqué, además, incluye bastantes datos macroeconómicos.
- Obviamente, refuta las gilipolleces que transmite el de Carreras, así como las que, sin ninguna base técnica ni intelectual, vomitan a diario tantos y tantos tertulianos analfabetos de las cadenas de televisión españolas.
Coronel Von Rohaut
Mètode científic, diàleg racional
CARLES BOIX
| Actualitzada el 26/03/2013 00:00
Arran de la presentació del Col·lectiu Wilson al
Cercle d'Economia i a la Fundació Catalunya Oberta la setmana passada, el professor
De Carreras va dedicar als membres ("ideòlegs" en paraules seves) del
Col·lectiu el seu article setmanal a La Vanguardia . El Sr. De
Carreras hi afirmava que, tot i ser "un ignorant en ciència
econòmica", les raons del Col·lectiu "són escassament convincents i
resulten estranyes atès el seu reconegut prestigi acadèmic". Tot seguit
basava la seva crítica en el llibre editat pel Sr. Feito, president de
l'Instituto de Estudios Económicos, sota el títol, de clares ressonàncies
orteguianes, La cuestión catalana, hoy .
El Sr. De Carreras se sorprèn que algú pugui sostenir
que Catalunya pateix cap "asfíxia econòmica" atès que Catalunya ha
experimentat una taxa de creixement relativament ràpida des del 1978 i que la
seva renda per càpita se situa per sobre de la mitjana europea. Deixant de
banda que aquesta xifra es refereix a la UE-27, que inclou països de rendes
força baixes, el raonament conté un error de pes.
Per avaluar qualsevol situació no n'hi ha prou mirant
el resultat final. Cal comparar aquest darrer amb el que hauria passat si les
circumstàncies que el van determinar haguessin estat unes altres. En el nostre
cas cal comparar la taxa de creixement de Catalunya sota el règim regulador i
fiscal actual amb la taxa de creixement de Catalunya sota un règim alternatiu
(pitjor o millor). O, dit altrament, la pregunta metodològicament apropiada ha
de ser la següent: si malgrat un dèficit fiscal exorbitant (indiscutible a la
llum de les balances fiscals oficials) i una política econòmica marcadament
hostil per part de l'Estat, l'economia catalana va créixer, quant hauria
crescut sense aquestes càrregues?
La resposta és que, molt probablement, hauria crescut
molt més. Com ho sabem això? La ciència econòmica compta amb models que
expliquen que hi ha més creixement si hi ha més capital físic (incloses les
infraestructures) i més capital humà o educació. Aquests models, desenvolupats
pel Nobel Robert Solow, han estat confirmats empíricament pels professors Barro
de Harvard i Sala i Martín (un dels membres del Col·lectiu).
Catalunya és el territori on l'Estat inverteix menys.
L'estoc de capital públic a Catalunya és un 27% menor que la mitjana estatal.
També sabem que, tot i que la població catalana és el 16% de l'espanyola, la
despesa pública a Catalunya és, un cop descomptades les transferències directes
en pensions i subsidis d'atur, l'11,2% de tota la de l'Estat. Això converteix
Catalunya en la penúltima comunitat en despesa per càpita en educació i
sanitat. Cal inferir, doncs, que si la inversió en infraestructures i en
capital humà haguessin estat raonables, la taxa de creixement hauria estat molt
més alta.
Aquesta situació d'asfíxia inversora (i també
reguladora) explicaria (en bona part) per què el PIB català era un 18% més alt
que l'espanyol l'any 1995 però solament un 8% més alt l'any 2010. Tot i que
això es podria explicar per una taxa de creixement més alta entre les regions
espanyoles més pobres, aquesta interpretació xoca amb el fet següent: l'any
1995 el PIB català era un 4% més alt que el PIB del País Basc; quinze anys
després, era un 16% més baix. És a dir, d'entrada ambdues autonomies tenien una
trajectòria històrica industrial i una potencialitat futura similars.
Tanmateix, mentre que Euskadi ha fruït d'un sistema de concert fiscal que li ha
permès proveir-se dels béns públics essencials per ser competitiu en un món
globalitzat, això no ha estat així a Catalunya.
A més de considerar l'estat de l'economia catalana, el
Sr. De Carreras especula amb les conseqüències comercials i financeres
negatives d'un hipotètic estat català i, seguint l'estudi de l'IEE, augura una
caiguda del 20% del PIB català i la impossibilitat de trobar finançament per
als bancs catalans o per a l'administració del país. A la web del Col·lectiu,
que jo l'animo a visitar, els professors Antràs (a Harvard) i Ventura (al CREI
de Barcelona i, abans de tornar a casa, professor permanent al MIT) demostren
que, quan s'examina l'estructura sectorial del comerç català, el pes de les
multinacionals a casa nostra i els interessos productius espanyols, la
predicció més raonable és d'una caiguda màxima del 2% del PIB. El professor
Galí desfà malentesos semblants en l'àmbit financer.
En tot cas, el que xoca més de l'article és l'ús de la
paraula "represàlies" per referir-se a l'eventual resposta espanyola
cap a Catalunya. Això concorda amb l'amenaça que llançà el Sr. Feito al Cercle
d'Economia el dia 14 quan digué que Catalunya trigaria "quatre
generacions" a recuperar-se, és a dir, tres generacions més que l'Alemanya
arrasada de l'any 1945. No troben que això sí que és pura ideologia i de les
pitjors? I no troben que el que al final estan dient és que ho passarem
malament simplement perquè ells ens ho faran passar malament?
No hay comentarios:
Publicar un comentario