Ahora reproduzco un artículo de Héctor López Bofill que, obviamente, lo argumenta mejor que yo y con el que coincido plenamente:
Coronel Von Rohaut
Hèctor López Bofill
Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.
En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels “indignats” que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol, reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada “catalanista”, que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.
Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant “independència” o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels “indignats”.
En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.
Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal. El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.
I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que “ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política”, tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.
En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels “indignats” a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario