Coronel Von Rohaut
Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Així mestre Jordi, un dia |
cavant, deia en lo fossar, |
quan Barcelona sentia |
que l'anaven a esfondrar. |
La batien bronze i ferro |
dels canons de Felip Quint. |
Ell los mata i jo els enterro - |
lo fosser deia, enfondint. |
Quin vellet lo fosser Jordi! |
Jo l'havia conegut; |
no hi ha pas qui se'n recordi |
que no el plori condolgut. |
Havia passat la vida |
mirant la mort fit a fit, |
i era una ànima entendrida; |
no l'havia això endurit. |
Era vell: mes ningú ho veia |
veient-lo al fossar, cavant; |
aquell pit que tot és teia |
quan és sec no aguanta tant. |
Son dol no el feia commoure, |
i, l'aliè, el veia patint; |
era un cor dur com un roure |
que sentia com un nin. |
Sempre al fossar anava |
a cavar amb un nét seu; |
si ell lo seu magall portava, |
- Jo - el nin deia - porto el meu! - |
I cavant ambdós alhora, |
i fent fosses al fossar, |
sempre dels morts a la vora |
se'ls sentia mormolar: |
- Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Molts jorns feia que, sitiada |
la ciutat pels de Verwick, |
amb l'ànima trasbalsada |
lo vell cavava amb fatic. |
Los fossars de Barcelona |
s'omplien de gom a gom. |
Pel tros d'or d'una corona |
si se'n gastava de plom! |
Mestre Jordi, que això veia, |
cavant deia en al seu nét: |
- Felip Quint que tan se'n reia |
vet aquí què n'haurà tret: |
rius de sang i un munt de ruïnes |
per pujar al trono reial. |
Ni essent d'or i pedres fines, |
val res un ceptre que tant val? |
I així dient, lo vell plorava, |
i ofegava amb lo seu plor |
una pena que el matava |
i li trossejava el cor. |
Tenia un fill, que era pare |
d'aquell nin que li era nét, |
i li enrogia la cara |
la vergonya d'un secret. |
Que aquell fill... taca afrentosa! |
no tenint la pàtria en res, |
va abandonar fill i esposa |
i va vendre's al francès. |
Compteu, doncs, si del vell Jordi |
no fóra amargant lo plor; |
no hi ha pas qui se'n recordi |
que no el planyi amb tot lo cor. |
Ell tan lleial a Catalunya, |
i el seu fill tan criminal...! |
Qui, si té bon cor allunya |
aquest pensament mortal? |
Per ço el pobre vell plorava |
com si cavés lo clot seu, |
i tot cavant, mormolava: |
- Si sigués... no ho voldrà Déu! |
Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Cava el pobre vell la terra |
amb l'ajuda del seu nét. |
Fa ja avui tres jorns que enterra; |
tants de morts li duu la guerra |
que són pocs los clots que ha fet. |
De trenc d'alba a la vesprada, |
de la nit al dematí, |
los morts li van com riuada |
i ell obre pas amb l'aixada |
a aquell riu que no té fi. |
- Bé en tenim, fill meu, de feina! |
- Oh, mon avi, aqueixa rai! |
Mentre no torni a la beina |
l'arma del soldat, nostra eina |
no espereu que pari mai. |
- Mes, al fossar - respon l'avi - |
no hi hem d'enterrar ningú |
que a la pàtria faci agravi. |
Que cap traïdor se n'abali! |
Si jo em moro, pensa-hi tu. |
Conec bé de quina banda |
són los morts que van venint |
al fossar a esperar tanda. |
No en vull cap dels que comanda |
lo botxí de Felip Quint, |
Ja hi ha un clot fet per aqueixos |
fora el marge del fossar; |
traïdors amb traïdors mateixos. |
Així els vils tindran esqueixos |
per plantar i replantar. |
I, així dient, lo nét i l'avi |
anaven clots enfondint, |
mentre obrint tot just lo llavi, |
com si dir-ho fos agravi, |
seguien, baix, repetint: |
- Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor, |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Ai, pobreta Barcelona, |
Felip Quint l'assalt et dóna |
i t'ofega amb sa corona |
apressant ton fi mortal. |
Mes tots fills per ço no afluixen |
i combaten sempre forts, |
i en los murs que, caient cruixen, |
entre rius de sang que els ruixen |
s'alcen altres murs de morts. |
I a rengleres, a rengleres |
los van portant a enterrar |
al fossar de les moreres |
entre fum i polsegueres |
i un retrò que fa esglaiar. |
Barrejats en un munt cauen |
los d'un i d'altre cantó, |
i encara quan morts ja jauen |
sembla que en combatre es plauen |
lo lleial amb lo traïdor! |
De sobte, l'avi es fa enrera |
en mirar un mort que han dut, |
i el nin, en veure qui era, |
tant és el que s'esparvera, |
que, de l'esglai, resta mut; |
contemplant-se'l, nét i avi |
s'estan al mig del fossar |
sens obrir per res lo llavi; |
a tots dos los sembla agravi |
lo mot que han de pronunciar. |
I mentrestant, allà, al lluny, |
encara la canonada, |
fent núvols de fum, retruny |
i el vell veu l'eina mullada |
de sang de son fill, al puny. |
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança |
pels ulls la ira del cor seu - |
Mira'l, Déu n'ha pres venjança |
Duu el vestit de l'host de França... |
i és lo teu pare, fill meu! |
I el vell, que el magall empunya, |
diu tot d'una al nin que plora: |
- Lo seu crim dels bons l'allunya, |
fou traïdor a Catalunya. |
- A on l'enterrem? - A fora. |
Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario