Ahora, en lugar de volver intentar a aclarar mis ideas y trasladarlas a mis amigos, lo que voy a hacer es reproducir, traducido al catalán, un artículo escrito por el profesor italiano Umberto Eco (escritor y semiólogo) tal como lo ha publicado el New York Times, y así me lavo las manos... Quizás no queda claro pero quedan las dudas debidamente expuestas.
Coronel Von Rohaut
007: llicència per
beure
UMBERTO ECO
| Actualitzada el 27/04/2013 00:00
Fa poc em va arribar a les mans una referència a una
nova traducció a l'italià de Live and Let Die [Viu i deixa
morir], d'Ian Fleming, en què James Bond demana un còctel Martini amb vermut
negre, és a dir, dolç. Que sàpiguen els no iniciats que el sol fet de parlar
d'un Martini fet amb vermut dolç és una rotunda heretgia.
És veritat que, segons asseguren algunes versions, els
primers Martinis que es van servir als Estats Units al segle XIX es feien amb
dues unces de Martini Rosso -és a dir, negre i dolç-, una unça de ginebra Old
Tom, unes gotes de marrasquí i altres ingredients que avui en dia esgarrifarien
qualsevol persona ben educada. Però d'altres afirmen que, quan es va
popularitzar inicialment, el còctel Martini tal com el coneixem avui no portava
vermut Martini Rosso sinó vermut francès Noilly Prat -un vermut sec gairebé transparent- i que
a la beguda no se li va donar aquest nom pel Martini Rosso sinó per la ciutat
californiana de Martinez (o, depenent de la persona a qui l'hi preguntem, per
un bàrman que es deia Martínez). Als que estiguin interessats a analitzar
aquest tema tan intricat els recomanaria consultar un llibre imprescindible, Martini,
straight up: the classic American cocktail , de Lowell Edmunds.
Però la pregunta segueix sense resposta: què ha begut
James Bond tots aquests anys? La resposta és que una mica de tot. Penseu, per
exemple, en el començament de Goldfinger (1959), on es diu:
"James Bond, que s'acabava de prendre dos whiskies dobles, es va asseure a
la sala d'embarcament de l'aeroport de Miami i va començar a reflexionar sobre
la vida i la mort".
Però, si ens centrem en el tema dels Martinis, el
primer que beu l'agent 007 -en el primer llibre, Casino Royale (1953)-
és el que ha passat a la història com a Martini Vesper: "Tres parts de
(ginebra) Gordon, una de vodka i mitja de Kina Lillet. Sacseja-ho bé fins que
estigui ben fred i després hi afegeixes una tira ben llarga de pela de llimona.
¿Ho has entès?" (El Kina Lillet era un altre tipus de vermut sec que ja no
es produeix.) A la pel·lícula Quantum of Solace Bond es pren
un altre martini Vesper.
Normalment, però, Bond beu el que ara considerem un
martini -tant se val que el vulgui amb vodka i no amb ginebra-, però quan el
demana hi afegeix la famosa frase "sacsejat, no remenat". Ara bé, des
de l'època de Hemingway sabem que, per preparar un bon Martini, cal abocar una
part de vermut sec a la coctelera plena de gel, afegir-hi després la ginebra,
remenar-ho tot i després filtrar el còctel a la clàssica copa triangular, en la
qual al final es posa una oliva. Però alguns entesos afirmen que, després de
posar el vermut sec i barrejar-lo bé, s'ha d'abocar fora de la coctelera perquè
als glaçons en quedi només una pàtina que els deixi un regust. Aleshores és
quan s'ha d'afegir la ginebra i, al final, la beguda, ben ben glaçada, es
filtra a la copa.
La proporció ideal de ginebra i vermut varia segons els
entesos: n'hi ha que prefereixen no abocar el vermut fora de la coctelera abans
d'afegir la ginebra, mentre que d'altres només permeten que un tènue raig de
llum travessi l'ampolla de vermut per tocar els glaçons. I hi ha com a mínim
una versió del còctel que dóna l'opció de servir-lo amb amb glaçons, una
perspectiva que horroritzaria qualsevol bevedor de gustos refinats.
Per què un bon coneixedor com Bond vol el Martini
sacsejat i no remenat? Per alguns, en sacsejar la coctelera entra més aire a la
barreja -d'això se'n diu bruising the drink (masegar la
beguda)- i això en potencia el gust. Però, personalment, crec que un cavaller
com Bond no hauria de preferir el Martini sacsejat. N'hi ha que, per explicar
aquesta preferència tan poc escaient, diuen (per cert, erròniament) que la
famosa frase només apareix a les pel·lícules de James Bond i no a les
novel·les, de la mateixa manera que Sir Arthur Conan Doyle no va escriure mai
el cèlebre "Elemental, estimat Watson" atribuït a Sherlock Holmes. És
veritat que la frase "sacsejat, no remenat" no es remunta tan enrere
com l'afició de Bond al Martini Vesper, que apareix per primera vegada aCasino
Royale , però a Dr. No (1958) trobem l'agent 007
demanant un Martini amb aquestes instruccions tan característiques.
No hi ha dubte que, ara que fa seixanta anys de la
publicació de la primera novel·la, Bond és el personatge més famós que associem
amb el Martini, tot i que els experts encara discuteixen com cal preparar-lo.
Quina millor manera de celebrar aquest aniversari que alçar la copa?
No hay comentarios:
Publicar un comentario