lunes, agosto 20, 2018

La poesía de Josep Vicenç Foix

Partícipe de las vanguardias surrealistas de la literatura catalana de los años 20, 30 y posteriores, ahí sigue uno de los sonetos de su libro poemario "Sol i de dol":

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, 
Em veig sovint per fosques solituds, 
En prats ignots i munts de llicorella 
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella, 
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 
Deleges foll? Vers quina meravella 
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge 
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: 
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge 
On ja vaguí, i, de Déu, el parany 
Per heure'm tot. O del diable engany.


Coronel Von Rohaut

(PS) Refiriéndose a los "progres" de los años 60, dijo: "si ellos son de la 'gauche divine' yo soy de la 'droite diabolique'".

No hay comentarios: